Montseny-Costa Brava. Crónica d’un patiment anunciat.

Una setmana abans de la marató de Barcelona, en la ST de la cursa “Ponle Freno” de Badalona, ens vàrem reunir uns quants amics davant d’unes cerveses (no se per què, com jo sempre dic, les idees bones surten al davant d’unes cerveses), i va sortir l’idea de participar en una activitat solidaria consistent en recaudar fons per la construcció del nou hospital Sant Joan de Déu Pediàtric Càncer Centre. El repte consistia en recaudar un mínim de 1.000 € per contribuir a la construcció del hospital i poder després participar en la Marxa Montseny Costa Brava (previ pagament d’uns 55 € d’inscripció), a una travessa d’uns 74 quilometres segons els organitzadors. La Marxa aniria del Montseny fins a Blanes, seguint el curs del riu Tordera.

El Sergio , l’Eva, la Rosa, el pirata Agus, el Grampy i el Mario, seriem els participants a la travessa, ajudats per la Olga LG i la pirata Luci com a equip d’assistència.  El nom del equip seria CoRReCaTS #paralosvalientes.

Vàrem fer una sèrie de activitats encaminades a recollir la quantitat màxima de diners que poguéssim i de mica en mica i gràcies entre d’altres a tots vosaltres l’objectiu es va assolir, fins arribar als 2.766 €. Vam aconseguir ser el tercer equip amb mes diners recollits. Per aconseguir-ho, vàrem contactar amb empreses que ens ajudessin econòmicament a canvi de fer propaganda d’elles a les nostres samarretes,  vàrem obrir un crowdfunding a la web del Hospital per fer donacions, vàrem vendre polseres e imants, i fins i tot vàrem fer un entrenament solidari a Can Grampy amb sortejos d’obsequis cedits per molts companys nostres.

Tot va anar rodat i la il·lusió de tots nosaltres va estar sempre pels núvols. Poc a poc s’anava acostant el dia de la marxa i encara que tots nosaltres portem unes quantes curses al damunt, el cuc a l’estomac  anava treien el cap.

I el divendres 28 de Juny ens vàrem trobar a Blanes per fer al dia següent, la Marxa Montseny Costa Brava. Recollida dels dorsal divendres a la tarda, briefing dels organitzadors, presentació del projecte del Hospital de Sant Joan de Déu i sopar de germanor abans d’anar a dormir.

Tots estàvem nerviosos, uns ho dissimulaven millor que uns altres però a tots se’ns veia una cara feliç d’haver arribat fins allà, d’haver aconseguit l’objectiu econòmic de la recaptació pel hospital. Fins allà nosaltres havíem dominat la situació. A partir d’ara els esdeveniments ja no estarien totalment controlats per tots nosaltres.

Ens aixequem ben d’hora ben d’hora com va dir en Pep i ens ajuntem al rebedor de l’hotel a les 6 de la matinada. Uns quants de nosaltres havíem d’agafar un bus que ens duria fins a Sant Marçal del Montseny, lloc on donava començament la proba. Els altres pujarien amb el cotxe d’assistència fins allà. 

En el meu cas, encara que no és normal en mi ja que en aquestes situacions acostumo  a posar-me nerviós, estava molt tranquil. Crec que tots estàvem tranquils ja que aquí radica la força d’un equip, en el recolzament de tots els seus membres.  I aquest recolzament el teníem tots nosaltres.

Caminem fins a La Palomera de Blanes i ja es comença a veure moviment a lo que posteriorment serà la línia d’arribada. Fotografia de tot l’equip  abans de pujar al bus i retrobament amb el company Hèctor Yuste que també feia la marxa amb l’equip CAN CERzero.

Primera i segona etapa. De Sant Marçal al Montseny i del Montseny a Mosqueroles.

A les 8 en punt es dona el tret de sortida a Sant Marçal i tots els equips comencem l’aventura. El primer tram de la primera etapa és fa per una pista ample, amb una pendent bastant generosa i sortim tots els equips a un trot suau per no cremar masses energies abans d’hora.  Les dues primeres etapes ja les havien fet el Sergio i la Eva, per lo que teníem referencies tant del perfil com de les pistes i corriols que teníem que agafar. 

Aquí ja es comencen a veure coses que tots aquells que em corregut algun cop per muntanya (encara que puguin haver estat poques vegades), no ens van agradar. No hi havia marques de cintes col·locades i ens havien de anar fixant en els pals de fusta amb l’anagrama de “La Tourdera” i en les banderoles metàl·liques que ès posen en els parcs naturals. Es a dir, en les marques que la Diputació te col·locades dins del Parc Natural del Montseny.  I es clar, això es un símptoma de possibilitat de pèrdua del camí. I dit i fet, a la primera etapa ja vàrem veure equips perduts refent el recorregut equivocat. Nosaltres teníem la sort de que tal com he dit abans, dos membres de l’equip ja havien entrenat la zona i al menys en aquestes dues primeres etapes no ens perdríem, però jo per dintre vaig pensar que “teníem mala peça al teler”.

Encara que no ho sembli, en les dues primeres etapes hi havia entre les dues quasi 1.000 metres positius, per lo que el perfil encara que tenia força baixades, era exigent i dur per moments. Paisatge molt bonic, a l’obac de vegetació i amb rierols creuant el camí.

Avituallaments del poble del Montseny correcte, però el de Mosqueroles, ja ens trobem l’aigua calenta, poca fruita i escassetat de productes. 

Tercera etapa: De Mosqueroles a Sant Esteve de Palautordera.

Comença el descontrol. Ja només sortir del control ningú sap cap a on anar. Hi ha gent que va per la carretera d’asfalt i tots com a burros al darrera. Després d’un quilòmetre d’anar compartint terreny amb els vehicles, trobem un trencant a ma esquerra que ens endinsa cap a un bosc d’alzines i en teoria teníem que anar cap a Sant Esteve de Palautordera. 

Com ja estem començant a sortir del parc Natural, les senyals cada cop van sent menys i aquí ja ens perdem del recorregut i estem donant voltes a varies cases de pagès. Varis equips estem perduts i entre l’ajuda dels pagesos de les cases i finalment d’una noia que vivia per la zona, podem trobar el corriol que passant pel Castell del Moro, ens porta cap a el següent punt de control. Abans de que arribés la noia que coneixia la zona, uns quants components d’altres equips van agafar un altre camí, que si bé també van aconseguir arribar al control, ens van dir que havien fet uns quants quilòmetres de mes.

Arribem a Sant Esteve i jo estic cansat. Es el quilòmetre 30 aproximadament i pel meu cap passa el pensament d’abandonar. No estic bé. La calor em passa factura i la pèrdua del recorregut m’ha deixat molt desanimat.  No tinc forces per continuar. Estic tocat.

L’avituallament es molt bo, amb aigua fresca i glaçons de gel que les noies ens varen dir que havien anat elles a la benzinera a comprar amb els seus diners. Un 10 per elles. M’assec a un banc que hi ha ombra i em recupero una mica. L’Eva em diu que ella vol abandonar també i apujar-se al cotxe d’assistència. Parlem, ens donem ànims tots dos i decidim continuar endavant.

La resta de l’equip sembla que estan bé, o al menys ho demostren.

Quarta etapa: De Sant Esteve de Palautordera a Santa Maria de Palautordera

Molt d’asfalt en el primer tros, molta calor i cada cop menys senyals en el recorregut. Preguntant a la gent quan passem per llocs habitats fa que ens endinsem dins la llera del Tordera i el sol ja no ens toca de ple. En aquest punt ens trobem a un altra equip desfent les seves passes i ens pregunten cap a on és el camí correcte. El tema del recorregut em comença a posar malalt. No entenc com es poden deixar a unes 300 persones a dalt del Montseny i sense marques al camí i amb la que estava caient de sol, pretendre que arribessin a Blanes sense molta ajuda. 

El meu cap comença a barrinar sobre la normativa de la proba. Recordo que en el reglament havia llegit que sempre tenien que estar dins de la marxa, un mínim de quatre membres. Es podien rellevar membres si hi havia disponibles, però sempre havien d’estar quatre en marxa. Miro i veig equips de dos membres o tres membres.

Segueixo recordant el reglament i deia que en els passos de control, tots els membres del equip havien de sortir en un espai màxim de 30 segons, i si no ho feien, serien desqualificats. Ningú ho controla, ningú sap qui ha sortit i qui no, ningú sap si hi havia gent perduda o no, ja que no es te cap control de pas de la gent.

Cada cop començo a ratllar-me mes sobre aquest tema, ja que veig irregularitats que s’estan consentint i tinc la sensació de que hi ha molt descontrol dins de l’avet.

Un oasis en el desert quan abans d’arribar al pont trencat de Santa Maria, trobem una font d’aigua que encara que deia que no era potable, ens serveix per refrescar-nos i poder continuar el camí. L’aigua estava gelada. Quin gust en aquell ambient tant sufocant.

Arribem al avituallament de Santa Maria, i com no, aigua calenta sense gel. En aquell moment m’és igual ja que tenim allà l’equip d’assistència i agafo una cervesa de la nevera que dúiem.

Parada per menjar un bol d’arròs i tonyina que duia i canvi de sabatilles i mitjons.

En aquest moment, nova emprenyada mental quan davant nostre es para una furgoneta i el conductor fa una senyal amb el cap als membres del seu equip i tots ells s’apugen a la furgo  i veient que nosaltres ens havíem donat compte del fet, ens saluden sarcàsticament amb la mà i ens diuen adéu. Així també faig jo els quilòmetres. !!!!

Cinquena i sisena etapa: De Santa Maria de Palautordera a La Batlloria i de La Batlloria a Hostalric 

El CALVARI en majúscules, comença. Son les quatre de la tarda aproximadament i sortim de Santa Maria amb el sol donant de ple, per una pista que va al costat de la AP7, sense arbres, sense marques, sense res. Es el que anomenarem entre nosaltres com el  “desert d’Hostalric”. Senzillament horrorós.

Es el quilòmetre 40 i les cames ja comencen a dir coses però seguim picant pedra. Només pensem en arribar a La Batlloria per que la Olga i la Luci ens donin assistència amb aigua fresca. Es fa interminable i no arriba mai. Ens entretenim saludant als camions que passen per l’AP7 i ells quan ho veien, feien sonar el clàxon. Un entreteniment tonto en aquell pesadíssim tram. 

El sol ens mata, el camí es molt pesat, i sense veure el pas de control de La Batlloria.

Al cap de molta estona, al fi veiem el control de la Batlloria. Bé, necessitem assistència de les noies. Però on son ??? No està el cotxe !!! Truquem i ens diuen que han anat al punt de coordenades que havia facilitat l’organització i que per allà no passava la cursa. Increïble, en mig del desert d’Hostalric i les coordenades no son correctes. No m’ho puc creure. Amb raó no estan tampoc els altres cotxes d’assistència. Cada cop l’emprenyamenta es major.

Passem per l’avituallament de la marxa i la veritat es que les noies son fantàstiques i ens donen aigua fresca amb glaçons de gel que també ens diuen que han anat a buscar elles a la benzinera. Preguntem quan queda per Hostalric i ens diuen que uns 7 quilòmetres. Creiem que amb l’aigua que portem, encara que està fent molta calor, podrem arribar perfectament a Hostalric.

Retornem al camí paral·lel a l’autopista i novament a patir. Es un infern. I a sobre arribem a un punt del camí on no hi ha marques de cap tipus( una vegada mes) i hem de decidir per on anar, amb la intranquil·litat que això et dona en el passar dels quilòmetres pensant que potser hauràs de tornar enrere si l’elecció no ha estat la correcta.

Ens havien dit que a Hostalric hi havia 7 quilòmetres. Portem 8 quilòmetres i ni rastre d´Hostalric. L’aigua que ens queda està calenta i se’ns està acabant. Només pensem que queden forces quilòmetres encara per Hostalric i no tenim líquid. I en aquestes que ens apareixen dos àngels de la guàrdia amb garrafes d’aigua. Son dos membres de l’organització que veien el pollastre que es podia muntar, havien decidit carregar garrafes d’aigua en un cotxe i posar-se a avituallar a la gent. Li diem el tema del quilometratge i ens reconeixen que el llibre de ruta estava equivocat i que no eren 7 quilòmetres si no 14.  Gràcies a ells vàrem poder carregar aigua i arribar fins a Hostalric. Torno a dir que si no hagués estat per ells, allà podia haver passat alguna desgracia. Tots els equips estem rebotats.

Comentar que en aquest tram coincidim amb dos nois que son del equip CEM de Cerdanyola, i al comentar que on estaven els altres membres de l’equip ens diuen que només queden ells dos i que tots els demés estan retirats. Torno a pensar en el reglament de que han d’haver sempre quatre en marxa. 

Arribada a Hostalric i novament mes asfalt. Seguim amb el tema del recorregut. Ningú sap per on anar i cada un tira per on li sembla. El nostre company Pirata Agus que es coneixia una mica el poble, ens porta per uns carrers fins al  control i avituallament.

El Sergio ens havia comentat que tenia una butllofa a un peu i pensàvem que al arribar a Hostalric, estaria l’ambulància i els fisios que ens havien dit que hi serien. Òbviament, allà no estaven. El Grampy agafa la farmaciola i li rebenta la butllofa. Realment es grossa i no sabem si podrà continuar.

La beguda del avituallament calenta i l’entrepà de botifarra feia fàstic amb un pa ressec i envoltat de mosques.

Allà veiem als dos equips del CEM de Cerdanyola retirats i esperant als dos companys que abans havíem compartit quilòmetres amb ells.

Setena etapa: D’Hostalric a Fogars de la Selva

Es una etapa curta però molt lletja, ja que ens fan passar per darrera d’un polígon industrial.

Asfalt i mes asfalt.

El Sergio segueix encara que amb molt dolor al peu. I al voler trepitjar diferent perquè no li faci mal, se li van carregant les cames i apareixen parts que segons ell deia, desconeixia que tenia.

La Rosa, La Eva i el Grampy se’ls veuen cansats però sencers. Jo també m’he recuperat bastant i ara que el sol ja no apreta, començo a veure que es possible arribar a Blanes.

Arribem al control de Fogars i novament ens estan esperant les noies del equip de suport. L’equip em decidit que a partir d’ara, quan entrem als controls, ho farem sorollosament per donar la nota, i així ho fem, cridant i amb crits d’ànims.

L’avituallament novament amb líquids calents i amb una mosquerada a sobre del menjar i fruita que feia fàstic. 

Crec que a les alçades de la marxa que hi som (quilòmetre 60), pocs equips queden amb tots els seus components encara havent fet tots els trams, com hem fet nosaltres.

Vuitena etapa: De Fogars de la Selva a Tordera

Reprenem el camí i ens endinsem dins un bosc de pi i alsina que feia uns anys es devia haver cremat ja que encara es veien les seqüeles. Poc a poc anem pujant pel camí, amb alguna pendent exigent. Encara hi ha llum i el camí es bonic. Però de sobte, al arribar al cap d’amunt de la muntanya, apareixem a una urbanització i novament asfalt i mes asfalt que ja no deixarem fins a Tordera. Tram lleig i molt lleig, encara que el Sergio està content perquè es el terreny que millor li va amb el problema de les butllofes al peu.  Al ser carretera, la compartim amb uns quants cotxes que van passant.

Anem amb un altre grup que ens comenta que s’han perdut un munt de vegades i comparant els GPS veiem que ells duen 10 quilòmetres mes que nosaltres. Imperdonable.

Traguem i traguem metres fins arribar a Tordera. La nit va caient. Aviat ens trobarem novament amb la Luci i la Olga a Tordera. Ooohhh , sorpresa !!!!! Les coordenades de l’organització tornen a estar equivocades, encara que les nostres noies poden trobar on està el punt de control de Tordera.

Entrem fent soroll tal com havíem acordat i la gent que hi era allà ens aplaudeix al arribar. Pujada d’ego al canto.

Les noies ens havien preparat un assortiment de pastes de crema i croissants que quan la resta d’equips ho van veure, se’ls hi queia la baba !!!!

Preparem els frontals i en endinsem per fer les dues darreres etapes i de nit.

Novena i desena etapa: De Tordera a Palafolls i de Palafolls a Blanes

La nit ja ha caigut i els problemes del marcatge del recorregut empitjora, ja que de nit “todos los gatos son pardos”.  La sortida de Tordera es fa al costat del riu Tordera i d’un polígon industrial. Hi ha llum dels fanals i encara ens podem guiar, però a la que termina la llum, apareixen de nou els embolics. Passem a l’altre banda dei riu i desfem el tros que havíem fet per l’altre banda. Això també ens fa desanimar una mica. 

Al arribar de nou a un altre polígon industrial, no sabem cap a on anar, girem cua i ens trobem a un altra equip que també estan perduts i no saben per on anar. Arribat a aquest punt, ja que no hi havia track de la cursa al ser nova, traiem el Google Maps per guiar-nos. Jo ja no se si fotre’m a riure o a plorar. L’altre equip va amb nosaltres fins que arribem a una cruïlla i cada equip agafa camins diferents. Diuen que tots els camins arriben a Roma, doncs aquí arriben a Palafolls.

Després d’uns quants quilòmetres amb la mes absoluta soledat, apareixen les llums del poble i el control de Palafolls ho tenim a tocar. De nou ens reben les noies del equip d’assistència fen soroll i donant-nos ànims. El Sergio, amb moltes dificultats segueix endavant i la resta del equip sembla que anem tirant. Ja que només ens queda una etapa, decidim no aturar-nos molt i reprenem la marxa de nou. Una vegada mes, sortim del control i no sabem cap a on anar. Ni senyals, ni res de res. A la llunyania sentim un crit d’algú que en diu que hem de pujar per la carretera i cap allà que anem. Travessem tot Palafolls pel mig del poble i ara ja l’únic objectiu que tenim es trobar la manera d’arribar a Blanes. Anem preguntant a la gent i ens van orientant per on anar. Tireu recte fins a la rotonda i allà a la esquerra. 

Si, si, a la esquerre, però ningú ens va dir que allò era una carretera molt transitada amb força vehicles de tots tipus i circulant a alta velocitat. No se si el camí a fer era aquell o no, però vaig trobar inadmissible fer una marxa pel voral d’una carretera amb el perill que això comportava. Ja no ens importa res. Només volíem arribar a Blanes.

Llums al fons de la carretera. Deu ser Blanes. Si, es Blanes. Però encara ens queden uns quants quilòmetres  abans no arribem a la ciutat i després l’hem de travessar per anar fins a la línia d’arribada.

Ens endinsem dins del poble i poc a poc anem encarant cap a la platja. Coincidim amb un altre equip i l’objectiu ja el tenim a tocar. Ganes d’arribar i acabar la marxa. Fins i tot passem per una plaça porxada plena de gen prenen refrescos i gelats. Dubto que aquell sigui el recorregut de la marxa, però tot s’hi val. Campi qui pugui.

Arribem al passeig marítim i al fons ja veiem l’arc d’arribada. Moment “gallina de piel”. La Olga i la Luci ens estan esperant amb la pancarta que vàrem fer per promocionar la causa. Petons, abraçades i unes fotos a cent metres abans de la arribada. Decidim entrar tots junts a la carrera. Jo vaig el darrer de tots. Miro a la dreta i veig al gran David Escobedo. Grande Xipirun !!!. Em fonc amb una abraçada amb ell mentre l’equip està entrant a meta. Reprenc la marxa i entro el darrer de tots. Moment molt emotiu. L’Eva es la primera que ve a abraçar-me i em diu que “l’hem pogut acabar”. Si Eva, ens ha costat però l’hem acabat. Ens abracem tots i ens felicitem per haver pogut assolir el repte. 

Es clar, i després de la llufa de marxa que ens van vendre, faltava la cirereta del pastís. Veig al fons, un equip fent-se fotos amb les seves medalles penjades al coll. I es clar, pregunto on estan les nostres medalles.  Ja veig al Sergio parlant amb la noia que les repartia. Resulta que s’han quedat sense medalles!!!!! Per primer cop en la meva vida esportiva, em quedo sense l’obsequi d’arribada: LA MEDALLA !!!! I per resposta ens diuen que la gent ha agafat mes medalles del compte i que s’han quedat sense. Que ja ens les enviaran a casa. SENYORS ORGANITZADORS, QUE EL MOMENT DE LA MEDALLA ERA AQUELL, NO A CASA MEVA !!!!. 

No entenc que tenint un llistat com tenien on anaven marcant qui es duia medalla, hagin regalat medalles a tort i dret i els que ens hem mamat els 79 quilòmetres que m’ha donat el Garmin, ens quedem sense medalla. Un fet mes del caos organitzatiu que va ser aquesta marxa. I a mes, les samarretes ens les donaven també al arribar. Doncs la Rosa Garrido, com no, sense samarreta. Aleshores de que serveix que et demanin la talla de la samarreta. També diuen que l’enviaran a casa. Ja veurem.

I quina va ser la meva sorpresa, que al dia següent, els dos equips de Cerdanyola que s’havien retirat a Hostalric, estaven en fotos pujades al Facebook, amb les seves medalles penjades al coll. Inadmissible però cert.

Be, i fins aquí el resum (o no) de la meva (nostra) participació a la primera edició de la Montseny Costa Brava. En resum podríem dir que nosaltres vàrem assolir l’objectiu econòmic per ajudar a la construcció del Hospital del Càncer Infantil i molt orgullosos d’haver-ho fet juntament amb la vostre ajuda, però que l’organització no va estar a l’alçada de lo que era la marxa, immersa en un caos i amb uns serveis tercermundistes.

Temps invertit amb aturades incloses: 16h, 47’ 49’’

Distancia de Garmin amb pèrdues incloses: 78,570 quilòmetres

Per la causa, ho tornaria a fer. Per l’organització no.

“En Barcelona, su pueblo y el mio me ha caido como del rayo, una maratón, a la que tanto temía” (Con perdón, don Miguel Hernández)

Mario 13/03/2019

Uffffff. Les 5,30 del matí i ja ha sonat el despertador. Tindré que llevar-me. Avui serà un dia diferent.
En una hora he quedat amb l’Anna Sabadellenca que passarà a recollir-nos per casa a la meva dona i a mi i ens durà a Sabadell.
Estic nerviós.
Em prenc les pastilles que uns dies abans van dir-me que havia de prendre’m, agafo les crosses i baixem al carrer on ja està esperant l’Anna.
-Bon dia Anna.
-Bon dia
-Vinga, anem al “matadero”. Quan abans m’ho facin, abans començaré a córrer.
……………………………………
-Mario Felip ?
-Si, jo mateix.

-Passi a dins, treguis la roba, posis la bata verda i ara el venim a buscar amb una llitera per anar al quiròfan.
……………………………………
-Hola bon dia. Jo soc el doctor Martí i soc qui l’operarà. Vostè fa algun esport ??
-Si, corro.
-Doncs compris una bicicleta ja que vostè no tornarà a córrer mai mes. Se li ha acabat lo de córrer.
……………………………………
Havia quedat amb l’Albert Grampy que una vegada em donessin l’alta per anar a casa, em vindria a buscar amb el cotxe.
-Hola Mario, com estàs ?
-Be Albert, l’operació molt bé, però m’ha dit el metge que no podré tornar a córrer mai mes. La meva vida sense córrer canviarà un munt.
-Deixa’t d’hosties, que tu tornaràs a córrer, collons.
……………………………………
Ja fa dos mesos des que em van operar i la veritat es que cada dia estic mes animat. Encara que tinc alguna molèstia al genoll, cada cop el tinc mes fort, i la sensació de feblesa poc a poc va desapareixen. He de començar a caminar i a trotar suaument.
Si algun dia puc arribar a córrer amb regularitat i puc tornar a córrer una marató, li dedicaré al metge matasanos tan sensible que em va dir que no tornaria a córrer.
……………………………………
M’apunto a la Mitja de l’Espirall per a mitjans de Novembre. Per aleshores ja podré córrer encara que no hauré entrenat massa. Vinga Mario, que sigui el que Deu vulgui.
No em surt malament i fins i tot al Franky i a l’Helena els hi poso la por en el cos.
Desembre entreno molt regularment. El genoll respon i no es queixa, Tot va bé. Faig 275 km en aquest mes. Crec que podré fer la marató al Març. M’inscric i li penso dedicar al metge.
I arriba el mes de gener i no se si es degut a la càrrega de quilometratge del desembre o al canvi de plantilles, apareix un principi de periostitis a l’altre cama. Haig de parar d’entrenar i que es calmi la cama.
Passen les setmanes i el dolor no desapareix. Va a menys però no acaba de marxar.
Crec que hauré de renunciar a la marató del març ja que no estic entrenant i arribaria en molt males condicions. Bé, ja tindré temps de dedicar-li al any que ve.
……………………………………
Ring, ring.
-Mario ?? Soy Juan, tu primo.
-Hola Juan, dime.
-Mira que mi padre està ingresado en el Taulí. No se encontraba bien y lo hemos llevado a urgències. Han pasado los médicos y le han diagnosticado un tumor maligno y muy extendido en la zona biliar y en el hígado. Le van a hacer un apaño para que pueda expulsar la bilis pero no lo van a operar del tumor. Tiene los dias contados y aguantarà lo que el higado quiera.

(silenci)
……………………………………
Queden poc menys de 10 dies per la marató. No acabo d’assimilar la noticia del meu tiet. Haig de fer quelcom i dedicar-li.
I si corro la marató encara que no estigui entrenat? Pel metge no ho faria, però pel meu tiet faig això i molt mes si fa falta.
Començo a barrinar en el meu cap i encara que pugui recaure de la periostitis, al final decideixo posar-me la manta al cap i decideixo tirar endavant amb la Senyora Marató. Em posarà a lloc, però tan m’és.
El dissabte abans faig una prova de 21 km i no surt del tot malament. Lenta però aguanto en condicions. I per mes inri, el ManoloM em diu de fer de llebre de 10k’s al dia següent a Badalona.
Vinga, la sort ja està tirada. Pel meu tiet i de rebot també pel metge. Anem a per ella.
……………………………………
Son les 8,15 quan em dirigeixo cap al calaix. Vaig amb el Grampy i amb la No Surrender. Ens fiquem dins del calaix gris i sento algú que em crida: Marioooo, Marioooo. Em giro i veig al Pinelli, a l’Oriol i al Juanito. Veig que entren a dins del mateix calaix que el meu.
-Mario, si me ves a un lado cuando me adelantes, no me digas nada, no quiero ni oirte.
-Que no Pinelli, que no puedo correr y voy a salir a intentar finalizarla intentando sufrir lo menos possible y en no hacerme daño
-Si, si, de ti no me fio !!!!!
Al pit porto una fotografia del meu tiet. La marató la correrà amb mi.
Feia temps que no estava tan nerviós a pocs minuts de sentir el Barcelona del Freddie i la Caballé.
Son les 8,45 quan ja ens toca sortir a nosaltres. Molta por de com respondrà la cama als primers quilòmetres i de quin quilòmetre serà on al Mario se li acabarà la benzina.
Sortim i ràpidament tots tiren endavant. L’Albert Grampy es queda al meu costat i comencem la carrera. No parlo molt, estic acollonit. Saludem a la carretera de Sants a la Teresa, al Ferny, al Manu i no se si es l’Au el que està al costat del Manu. (Perdoneu però no m’enrecordo).
Km 5 i anem sobre 5’45’’ de mitjana. Una mica ràpids pel que jo tenia pensat.
Km 10 i encara anem una mica mes ràpids. Sobre 5’35’’. Aiiiiiiiim, aiiiiiiiiii……
Al avituallament del 10, l’Albert es queda a prendre algun producte sòlid i jo tiro endavant tot sol.
Encaro el carrer Mallorca i encara vaig bé. Segueixo anant mes ràpid del que seria desitjable, però no puc anar mes lent. No em surt.
Sobre el 14 veig a la distancia al Juanjo. El seu cabell blanc el delata. Però no veig a la Laura. Poc a poc vaig apropant-me a l’esquerra i aleshores es quan veig a la Laura. Els hi estrenyo la mà i continuem que tenim feina.
Arribo a la Meridiana i la veritat es que es una passada la quantitat de gent que hi ha. Segueixo a un bon ritme i de moment no noto defalliment de forces. Segueixo anant entre 5’40’’ i 5’50’’. Passo per can Zenón i li llenço un petó al cel. Segú que ens està veient per “CieloTV”.
Buuufffff, estic a Fabra i Puig i encara tinc que anar fins passat Can Dragó. Renoi i com puja aquest tram. Se’m fa pesat aquest tros i la veritat es que es un tram lleig. No m’agrada la novetat aquesta que han ficat al circuit. Aprofitant que es un anada i tornada, intento buscar referencies amb els que han sortit amb mi i no se veure a ningú. No hi ha senyals de vida del Pinelli, de l’Ori i del Juanito. I penso, renoi , o jo vaig molt lent o ells van molt ràpids.
Faig la mitja marató en 2h02’. No està malament penso jo, però ja es comencen a notar coses estranyes a les cames. Fins ara els ritmes han estat acceptables amb el poc entrenament que porto al damunt, però ja veurem fins on poden aguantar. No crec que pugui fer molts mes quilòmetres a aquests ritmes.
Arribo al carrer Valencia, i a la pujada que hi del pont veig a l’Oriol i al Jordi69. Van pel costat i els passo, però penso que aviat seran ells els que em passaran a mi.
I dit i fet, quan arribo al quilòmetre 25, a la Rambla Prim, les cames del Mario comencen a fer figa i apareixen rampes als dos bessons. Haig de parar i començar a caminar. Bé, ja estava previst fer-ho, el que no sabíem era a quin quilòmetre seria, i esperava que hagués sigut una mica mes endavant.
Paso el quilòmetre 25 en 2h24’, però a partir d’ara es quan comença el calvari. Al entrar a la Diagonal de pujada m’avancen l’Oriol i el 69. Camino molt. Les rampes no em deixen córrer mes de 300 metres seguits. Haig d’anar parant molt sovint.
Abans d’arribar a la Torre Agbar torno a veure a l’Oriol i al Jordi69 i corro fins arribar a la seva alçada. Fem la volta de canvi de sentit tots tres junts però a la baixada haig de tornar a parar per les rampes. Ja no els tornaré a veure mes en tota la cursa.
Maleïdes rampes !!!!! Paro en un fisio de l’organització i em diu que no te reflex ni res per posar-me. Doncs continuem. Prenc un gel i no noto cap millora. El tros del litoral el vaig fent a CaCo’s però la veritat es que quan corro ho faig molt poc a poc. Surten uns ritmes de 7 i 8 minuts. Camino molt.
Quan encaro el carrer Marina, m’enrecordo que duia unes pastilles de sals i decideixo prendre’m una a veure que passa. I jo, que no crec molt en aquestes coses, veig que les rampes van desapareixen. No es que pugui córrer molt ràpid però al menys les rampes no hi son.
Faig tot el tram de Triomf fins a prop de plaça Catalunya corrent i al arribar allà em trobo al Aurelian. Paro a caminar i a parlar amb ell. Foto de rigor i continuem corrent. A plaça Catalunya em trobo al Tete Xavi i em diu de referencia que l’Oriol va una mica pel davant meu. No li dono importància ja que per llavors ja he perdut molt temps i l’únic objectiu que tinc es arribar a Montjuic. Estem al quilòmetre 37 i ja porto 3h58’. Una barbaritat.
Giro cap a Via Laietana i allà em trobo a tots els companys Correcats al avituallament. Em paro a fer una Voll Damm. La veritat es que ja feia una bona estona que estava desitjant arribar per prendre’m la cervesa. Allà estant tots, el Xavher, l’Alfons, l’Anna, el Barcia, el Vay, el Sufri, la Cris, el Jordi, el Pirata, …be tots. Em paro una mica a parlar amb ells i de pas a agafar una mica de forces amb el descans. De fet aquest quilòmetre surt a 10’38’’ !!!!
Encaro Via Laietana avall i m’acompanya el Tete Xavi. Vaig apurant la Voll i es clar, tothom em va mirant amb la birra a la mà i em van fent comentaris. Però la veritat es que a mi m’ha sentat com un àngel del cel !!!
Tram del Passeig de Colom amb el Tete al davant tirant de mi i jo al darrera intentant no perdre el compàs. Ho fem corrent fins al quilòmetre 40. Aquest ho passo en 4h23’. Haig de parar a caminar uns 100 metres perquè les cames ja no poden i vaig contínuament buscant l’ombra.
Ara si, segueixo corrent tota la Ronda i el carrer Urgell i ja no pararé fins a l’arribada. Girem al carrer Sepúlveda i poc a poc segueixo sense aturar-me. Lleu pujada al final del carrer Sepúlveda i ja es comença a ensumar la línia d’arribada.
Km 42 i encaro la recta de meta. Trec el mòbil i faig un vídeo-selfie de l’arribada per enviar-li al tiet. Al final 4h42’20’’. La pitjor marca en les poques maratons que duc, però sens dubte la marató de la qual estic mes orgullós i satisfet. Quinze dies enrere no l’anava a córrer, però tal com van anar els esdeveniments familiars, vaig prendre la decisió de fer-la i dedicar-li al meu tiet i de rebot al metge que em va dir que mai mes tornaria a córrer.
A l’arribada em trobo amb la Mónica i amb el Joan. Em fonc amb el Juanito en una abraçada amb molt de sentiment. M’ha costat molt però ho he aconseguit. Molta tranquil·litat interna. Molta satisfacció.
……………………………………
-Juan? Soy Mario. Estás en el hospital ?
-Si, aquí estoy.
-Como està tu padre??
-Igual, aguantando
-Ahora subo a verlo
……………………………………
-Hola tiet, com estàs ???
-(silenci)
-Ahir vaig córrer la marató de Barcelona i duia una fotografia teva a la samarreta amb el text de “tiet, aquesta també la corres tu”.
-(silenci)
-I t`he portat això. Quant vaig arribar a meta, em van posar aquesta medalla al coll. I com tu la vas córrer també, aquesta medalla es teva. Aixeca una mica el cap. Es tota teva.
Els ulls se li han posat plorosos. I a mi també.