Marató Barcelona 2016 (13/03/2016)

21 de febrer.
Estic en un dels vestuaris del Duet Sports, sol, sense cap company, aquests fa estona que han acabat i m’estan esperant fora, fa 10 minuts que he creuat la línia d’arribada de la Maratest, enrere 30 quilòmetres.
Avui he creuat un altre línia mai havia fet 30. Estic molt cansat però molt content, el genoll esquerre m’ha fet
la guitza durant els últims 12km però he acabat, fent tots els km al ritme planejat, els meus pensaments se centren ara a fer o no la marató de Barcelona, no vull pensar-ho ara, vull deixar passar les hores però inevitablement durant tot el dia la marató torna als meus pensaments.

22 de febrer.
Faig un cafè abans d’entrar a l’oficina, he passat la nit pensant en la Marató, en frena molt que no he fet una preparació especifica, porto molts diumenges de tirades pel litoral parlant amb diferents companys i se la preparació enorme que estan fent, el meu objectiu d’aquest any era baixar de 1:55 a la mitja de Barcelona i aquesta ha centrat la meva preparació dels últims mesos.

Al final mes per il·lusió que per seny decideixo apuntar-me, en marcaré un objectiu assolible (m’enganyo a mi mateix).
Entro a l’oficina encenc l’ordinador i carrego la pàgina de la marató de Barcelona, omplo d’un a un tots els camps del formulari, faig clic sobre el botó «Inscriure», estic apuntat, a partir d’aquest clic fins al 13 de març ja no podré deixar de pensar en la senyora marató.
Una sensació d’eufòria increïble s’apodera de mi, comparteixo amb tothom, família, amics, companys de Corredors.cat el que acabo de fer, per mi un repte que d’ençà que vaig començar a córrer ara farà 5 anys tenia present, aquest any si, aquest any m’he atrevit.
Els dies transcorren la il·lusió inicial es transforma en nerviosisme a mesura que el dia s’acosta, Mare de Déu que són 42 quilòmetres
i 195 metres, per sort les converses amb els amics i companys m’ajuden a encarar les últimes setmanes amb mes confiança, sobretot després que el FRANCESC en confirmes que la faríem junts.

27 de febrer.
L’endemà del sopar de Corredors, quina nit mes xula, em llevo amb febre, la grip fa acte de presència a dues setmanes de la Marató!!!, aquesta m’acompanya durant 6 dies llargs, en els quals quasi no puc fer ni un quilòmetre d’entrament. El desàssim s’apodera de mi.
Per fi la grip remet, però em deixa amb molta mucositat i molt fatigat muscularment.
Faig els últims entrenaments suaus les sensacions no són del tot bones però tinc confiança que el dia D la cosa haurà millorat.

12 de març.
Quedem uns quants amics per anar a buscar els dorsals, la fira no obre fins a les 10 però estem allà abans de les 9.
Veig de lluny la línia de sortida/arribada, demà la creuaré almenys una vegada, sento un gran neguit a la panxa, no se si és per nerviosisme o il·lusió, això és molt gran, això no és cap broma, em vindrà gran? Podré amb ella?
Obren les portes de la fira i anem a recollir el dorsal, aquest any si sóc un dels més de 20.000 participants que estaran demà a l’Avinguda Maria Cristina intentant complir el seu somni, per al qual han lluitat durant molts mesos.

13 de març.
5:30 del matí desperto amb els WhatsApp dels amics, nois això ja és aquí!!!, jo ja he aparcat!!!, vinga que falta poc!!!

Surto del llit, les cames estan descansades, a punt, però el nas el tinc molt tapat. Em dutxo, esmorzo i cap al carrer on CARSOBE m’espera amb el cotxe, en 15 minuts estem aparcant al carrer Aragó amb Llança gràcies al Xavher que ens ha vingut a veure abans d’anar l’avituallament del quilòmetre 38, i ens ha guardat el lloc. Ens ajuntem amb la resta FRANCESC, PINELLI, es respira nerviosisme en l’ambient, alguns com jo per es el primer cop, d’altres per què això és la Senyora MARATÓ i mereix el màxim de respecte.

Apareix el Manu1.1 que com el XAVHER en bé a veure abans d’anar al mític avituallament de Corredors.cat. Fem l’ultima xerrada, ultimen estratègia, però aquesta està clara des de fa molt de temps reservar molt al principi per acabar dignament.
Anem cap a la plaça d’Espanya acomplir amb un gran ritual de Corredors.cat, la foto.

Quin ambient, les cares reflecteixen nervis, però sobretot molta, molta il·lusió, som nens a punt d’obrir els regals el matí de reis. Pocs minuts per parlar amb la resta de companys, toca anar a canviar-se. Aquí ens separem, cada un s’agrupa depèn el seu objectiu. El FRANCESC i jo ens quedem sols, toca anar al calaix, els primers ja surten però nosaltres sortirem darrera del tot, tenim temps.
Saludem a diversos companys de calaix que com nosaltres s’han quedat darrerà d’ell, la KANU s’uneix a la nostra petita barqueta un altre més això s’anima, en fitxo amb les cares de la gent molts reflecteixen una mescla d’il·lusió i tensió d’altres alegria. Fa 18 minuts que esperem sortir, sona la cançó Barcelona de Freddy mercury i Montserrat Caballé, pell de gallina, primeres passes corrents i per fi sento el xiulet del xip sobre la línia de sortida.

KM1-KM10.
Comença la marató per nosaltres, els primers quilòmetres els fems al ritme acordat, la respiració per ara és bona, molta gent a banda i banda animant, es nota que no estem a una cursa qualsevol. Parlem, fem bromes, la Kanu en un moment del quilòmetre deu em comenta, t’imagines que arriben així de frescos a la meta, per un moment m’ho imagino que bonic seria, però dintre de 15 quilòmetres la Marató em posaria al meu lloc, en aquell moment l’eufòria em fa perdre-li el respecte.

KM10-15.
Sobre el quilòmetre 12 la respiració sem fa mes difícil, començo a notar que el refredat no em deixarà tranquil. Pugem el Passeig de Gracia, aquí sí que noto que la cosa no va bé, vaig massa just pels quilòmetres fets i ritme actual, el no poder respirar correctament em fa gastar més energia de desitjada.

KM15-25.
Passem l’arc situat d’avant la Sagrada Família, com cada dia una cua de gent esperant poder entrar a la basílica absents a la Marató. Em fitxo amb els companys, els veig frescos sobretot la KANU, continuem. El gir amb el carrer Valencià en recorda que ja tenim a prop la Meridiana allà esperen amics, companys, familiars, en dona forces per continuar amb el ritme establert tot i que cada vegada estic mes tapat de nas.

Sobre el 17 i mig el FRANCESC hem demana fer una parada, no puc avisar a la KANU que en aquell moment estava avançant gent, la perdem de vista esperem poder ajuntar-nos mes endavant. Quilòmetre 18 en el mig de la meridiana veig la pancarta de Corredors puc reconéixer varis companys de Correcats, però entre ells el gran Zenon amb el seu somriure etern. Uns metres mes endavant la meva família animant, fent fotos, no han passat si 200 metres que ens trobem la Xixeta també fent fotos i animant, tornem a fer uns metres apareix en KIM també animant amb totes les seves forces, girem el carrer Fabra i Puig i abans de retornar a la Meridiana veig un amic amb la seva família cridant com a bojos, estic feliç, floto, veure a tanta gent en fa oblidar el ritme, el qual en els últims quilòmetres s’ha incrementat considerablement.

Creuem la mitja, bon temps anem segons el previst, de baixada tornem a creuar-nos amb tots els de la pujada. A partir del km 22 l’eufòria desapareix i torno a la realitat la respiració no marxa gens bé i el pitjor noto el pit carregat. Arribat el km 24 en quant agafem la Gran Via en sorgeix un atac de tos que en fa parar, el FRANCESC en mira veu que estic fotut l’hi dic que tiri que vull que almenys acabi ell, per què en aquell moment jo ho veig molt complicat. Començo a caminar una mica, l’atac de tos va desapareixen però el nas el tinc molt tapat.

KM25-30.
Passo sota l’arc del 25 caminant, no em veig en forces de continuar, ara ve el més dur i estic mentalment molt fotut, intento córrer una estona més a un ritme molt suau. La cosa no millorar arribo a dures penes al les Glories, aquí vist que tinc la parada de metro al costat em plantejo abandonar, m’obligo a continuar vull acabar la cursa, el temps ja és el de menys.

KM30-38.
Creu-ho la catifa del 30 el mur, però a mi el mur fa 5 km que el vaig patín. Veig borroses les cares de la gent que anima o mira, en concentro a seguir la línia blava.
Continuo caminant una estona i corrent un altre així vaig acumulant quilòmetres, passem pel quilòmetre 32 i mig just d’avant del bar on durant els últims mesos he compartit amb companys i amics unes ST’s molt divertides, se’m dibuixa un somriure a la cara.
Continuo combinant el córrer amb caminar, si abans era la respiració el que no funcionava ara són les cames que comencen a fallar, noto els quàdriceps molt carregats però encara
em deixen córrer això si a un ritme molt fluix, tinc clar que el temps serà molt elevat, però ara sóc conscient que l’acabaré.
Passó pels quilòmetres mes durs per mi que són la pujada de Maria i la pujadeta d’Arc de Triomf, creu-ho Ronda Sant Pere, aquí no he caminat ni un minut, arribo a Plaça Catalunya i enfilo els últims metres fins a la catedral.

km38-42.
Veig de lluny una banderola de Corredors.cat, un altre somriure s’em dibuixa a la cara, en fer el gir cap a la catedral veig en Manu1.1 i Xavher que venen cap a mi com a bojos, però no era jo el que havia de córrer?, m’abracen com em reconforta, en conya els hi dic l’abraçada esta molt bé però algú, em donareu aigua?, els dos riuen, continuo, els deixo enrere saludo molts companys Correcats que em donen ànims ,SOM, DAnigoal, Alfons, Mario. etc.

Baixo per Via Laietana com si portes 1 quilòmetre, amb un somriure a la cara, però en girar la coses torna a la normalitat, la normalitat que m’acompanya des de el quilòmetre 24, tocarà patir però ara queden molt pocs quilòmetres.
Començo la pujada al Paral·lel, Mare de Déu quin ambient la gent crida el meu nom, el meu nick, però passats 500mts em comença a sorgir punxades al bessó esquerre. Falten 2 quilòmetres, veig els arcs de plaça España estan lluny encara, camino, corro un altre tros, els arcs estan més a prop, el beso cada vega es queixa més, passo per el quilòmetre 42, últims 200 metres, miro cap endavant, miro la meta la creuaré aquest any si.

Deixo anar un crit de ràbia, mentre sona el xiulet del xip al travessar la catifa de meta, paro em fallen les forces estic a punt de caure. Miro a banda i banda veig gent plorant, altres abraçats a gent que segurament no coneixien, altres amb la mirada perduda, jo sóc d’aquest últims, només puc pensar amb els meus que ja no hi son, se que ells m’han donat forces per acabar.

Feliç d’haver acabat la meva primera Marató, però amb ganes de tornar a intentar-ho, aquest cop sense deixar de córrer, només llavors crec que em sentiré Maratonià del tot.

Moltes felicitats a tots aquells que heu acabat, que heu fet MMP, i molta força aquells que heu agut d’abandonar o que heu fet estat molts mesos preparant la marató però al final no heu pogut córrer.

Publicado en Cròniques.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *