“En Barcelona, su pueblo y el mio me ha caido como del rayo, una maratón, a la que tanto temía” (Con perdón, don Miguel Hernández)

Mario 13/03/2019

Uffffff. Les 5,30 del matí i ja ha sonat el despertador. Tindré que llevar-me. Avui serà un dia diferent.
En una hora he quedat amb l’Anna Sabadellenca que passarà a recollir-nos per casa a la meva dona i a mi i ens durà a Sabadell.
Estic nerviós.
Em prenc les pastilles que uns dies abans van dir-me que havia de prendre’m, agafo les crosses i baixem al carrer on ja està esperant l’Anna.
-Bon dia Anna.
-Bon dia
-Vinga, anem al “matadero”. Quan abans m’ho facin, abans començaré a córrer.
……………………………………
-Mario Felip ?
-Si, jo mateix.

-Passi a dins, treguis la roba, posis la bata verda i ara el venim a buscar amb una llitera per anar al quiròfan.
……………………………………
-Hola bon dia. Jo soc el doctor Martí i soc qui l’operarà. Vostè fa algun esport ??
-Si, corro.
-Doncs compris una bicicleta ja que vostè no tornarà a córrer mai mes. Se li ha acabat lo de córrer.
……………………………………
Havia quedat amb l’Albert Grampy que una vegada em donessin l’alta per anar a casa, em vindria a buscar amb el cotxe.
-Hola Mario, com estàs ?
-Be Albert, l’operació molt bé, però m’ha dit el metge que no podré tornar a córrer mai mes. La meva vida sense córrer canviarà un munt.
-Deixa’t d’hosties, que tu tornaràs a córrer, collons.
……………………………………
Ja fa dos mesos des que em van operar i la veritat es que cada dia estic mes animat. Encara que tinc alguna molèstia al genoll, cada cop el tinc mes fort, i la sensació de feblesa poc a poc va desapareixen. He de començar a caminar i a trotar suaument.
Si algun dia puc arribar a córrer amb regularitat i puc tornar a córrer una marató, li dedicaré al metge matasanos tan sensible que em va dir que no tornaria a córrer.
……………………………………
M’apunto a la Mitja de l’Espirall per a mitjans de Novembre. Per aleshores ja podré córrer encara que no hauré entrenat massa. Vinga Mario, que sigui el que Deu vulgui.
No em surt malament i fins i tot al Franky i a l’Helena els hi poso la por en el cos.
Desembre entreno molt regularment. El genoll respon i no es queixa, Tot va bé. Faig 275 km en aquest mes. Crec que podré fer la marató al Març. M’inscric i li penso dedicar al metge.
I arriba el mes de gener i no se si es degut a la càrrega de quilometratge del desembre o al canvi de plantilles, apareix un principi de periostitis a l’altre cama. Haig de parar d’entrenar i que es calmi la cama.
Passen les setmanes i el dolor no desapareix. Va a menys però no acaba de marxar.
Crec que hauré de renunciar a la marató del març ja que no estic entrenant i arribaria en molt males condicions. Bé, ja tindré temps de dedicar-li al any que ve.
……………………………………
Ring, ring.
-Mario ?? Soy Juan, tu primo.
-Hola Juan, dime.
-Mira que mi padre està ingresado en el Taulí. No se encontraba bien y lo hemos llevado a urgències. Han pasado los médicos y le han diagnosticado un tumor maligno y muy extendido en la zona biliar y en el hígado. Le van a hacer un apaño para que pueda expulsar la bilis pero no lo van a operar del tumor. Tiene los dias contados y aguantarà lo que el higado quiera.

(silenci)
……………………………………
Queden poc menys de 10 dies per la marató. No acabo d’assimilar la noticia del meu tiet. Haig de fer quelcom i dedicar-li.
I si corro la marató encara que no estigui entrenat? Pel metge no ho faria, però pel meu tiet faig això i molt mes si fa falta.
Començo a barrinar en el meu cap i encara que pugui recaure de la periostitis, al final decideixo posar-me la manta al cap i decideixo tirar endavant amb la Senyora Marató. Em posarà a lloc, però tan m’és.
El dissabte abans faig una prova de 21 km i no surt del tot malament. Lenta però aguanto en condicions. I per mes inri, el ManoloM em diu de fer de llebre de 10k’s al dia següent a Badalona.
Vinga, la sort ja està tirada. Pel meu tiet i de rebot també pel metge. Anem a per ella.
……………………………………
Son les 8,15 quan em dirigeixo cap al calaix. Vaig amb el Grampy i amb la No Surrender. Ens fiquem dins del calaix gris i sento algú que em crida: Marioooo, Marioooo. Em giro i veig al Pinelli, a l’Oriol i al Juanito. Veig que entren a dins del mateix calaix que el meu.
-Mario, si me ves a un lado cuando me adelantes, no me digas nada, no quiero ni oirte.
-Que no Pinelli, que no puedo correr y voy a salir a intentar finalizarla intentando sufrir lo menos possible y en no hacerme daño
-Si, si, de ti no me fio !!!!!
Al pit porto una fotografia del meu tiet. La marató la correrà amb mi.
Feia temps que no estava tan nerviós a pocs minuts de sentir el Barcelona del Freddie i la Caballé.
Son les 8,45 quan ja ens toca sortir a nosaltres. Molta por de com respondrà la cama als primers quilòmetres i de quin quilòmetre serà on al Mario se li acabarà la benzina.
Sortim i ràpidament tots tiren endavant. L’Albert Grampy es queda al meu costat i comencem la carrera. No parlo molt, estic acollonit. Saludem a la carretera de Sants a la Teresa, al Ferny, al Manu i no se si es l’Au el que està al costat del Manu. (Perdoneu però no m’enrecordo).
Km 5 i anem sobre 5’45’’ de mitjana. Una mica ràpids pel que jo tenia pensat.
Km 10 i encara anem una mica mes ràpids. Sobre 5’35’’. Aiiiiiiiim, aiiiiiiiiii……
Al avituallament del 10, l’Albert es queda a prendre algun producte sòlid i jo tiro endavant tot sol.
Encaro el carrer Mallorca i encara vaig bé. Segueixo anant mes ràpid del que seria desitjable, però no puc anar mes lent. No em surt.
Sobre el 14 veig a la distancia al Juanjo. El seu cabell blanc el delata. Però no veig a la Laura. Poc a poc vaig apropant-me a l’esquerra i aleshores es quan veig a la Laura. Els hi estrenyo la mà i continuem que tenim feina.
Arribo a la Meridiana i la veritat es que es una passada la quantitat de gent que hi ha. Segueixo a un bon ritme i de moment no noto defalliment de forces. Segueixo anant entre 5’40’’ i 5’50’’. Passo per can Zenón i li llenço un petó al cel. Segú que ens està veient per “CieloTV”.
Buuufffff, estic a Fabra i Puig i encara tinc que anar fins passat Can Dragó. Renoi i com puja aquest tram. Se’m fa pesat aquest tros i la veritat es que es un tram lleig. No m’agrada la novetat aquesta que han ficat al circuit. Aprofitant que es un anada i tornada, intento buscar referencies amb els que han sortit amb mi i no se veure a ningú. No hi ha senyals de vida del Pinelli, de l’Ori i del Juanito. I penso, renoi , o jo vaig molt lent o ells van molt ràpids.
Faig la mitja marató en 2h02’. No està malament penso jo, però ja es comencen a notar coses estranyes a les cames. Fins ara els ritmes han estat acceptables amb el poc entrenament que porto al damunt, però ja veurem fins on poden aguantar. No crec que pugui fer molts mes quilòmetres a aquests ritmes.
Arribo al carrer Valencia, i a la pujada que hi del pont veig a l’Oriol i al Jordi69. Van pel costat i els passo, però penso que aviat seran ells els que em passaran a mi.
I dit i fet, quan arribo al quilòmetre 25, a la Rambla Prim, les cames del Mario comencen a fer figa i apareixen rampes als dos bessons. Haig de parar i començar a caminar. Bé, ja estava previst fer-ho, el que no sabíem era a quin quilòmetre seria, i esperava que hagués sigut una mica mes endavant.
Paso el quilòmetre 25 en 2h24’, però a partir d’ara es quan comença el calvari. Al entrar a la Diagonal de pujada m’avancen l’Oriol i el 69. Camino molt. Les rampes no em deixen córrer mes de 300 metres seguits. Haig d’anar parant molt sovint.
Abans d’arribar a la Torre Agbar torno a veure a l’Oriol i al Jordi69 i corro fins arribar a la seva alçada. Fem la volta de canvi de sentit tots tres junts però a la baixada haig de tornar a parar per les rampes. Ja no els tornaré a veure mes en tota la cursa.
Maleïdes rampes !!!!! Paro en un fisio de l’organització i em diu que no te reflex ni res per posar-me. Doncs continuem. Prenc un gel i no noto cap millora. El tros del litoral el vaig fent a CaCo’s però la veritat es que quan corro ho faig molt poc a poc. Surten uns ritmes de 7 i 8 minuts. Camino molt.
Quan encaro el carrer Marina, m’enrecordo que duia unes pastilles de sals i decideixo prendre’m una a veure que passa. I jo, que no crec molt en aquestes coses, veig que les rampes van desapareixen. No es que pugui córrer molt ràpid però al menys les rampes no hi son.
Faig tot el tram de Triomf fins a prop de plaça Catalunya corrent i al arribar allà em trobo al Aurelian. Paro a caminar i a parlar amb ell. Foto de rigor i continuem corrent. A plaça Catalunya em trobo al Tete Xavi i em diu de referencia que l’Oriol va una mica pel davant meu. No li dono importància ja que per llavors ja he perdut molt temps i l’únic objectiu que tinc es arribar a Montjuic. Estem al quilòmetre 37 i ja porto 3h58’. Una barbaritat.
Giro cap a Via Laietana i allà em trobo a tots els companys Correcats al avituallament. Em paro a fer una Voll Damm. La veritat es que ja feia una bona estona que estava desitjant arribar per prendre’m la cervesa. Allà estant tots, el Xavher, l’Alfons, l’Anna, el Barcia, el Vay, el Sufri, la Cris, el Jordi, el Pirata, …be tots. Em paro una mica a parlar amb ells i de pas a agafar una mica de forces amb el descans. De fet aquest quilòmetre surt a 10’38’’ !!!!
Encaro Via Laietana avall i m’acompanya el Tete Xavi. Vaig apurant la Voll i es clar, tothom em va mirant amb la birra a la mà i em van fent comentaris. Però la veritat es que a mi m’ha sentat com un àngel del cel !!!
Tram del Passeig de Colom amb el Tete al davant tirant de mi i jo al darrera intentant no perdre el compàs. Ho fem corrent fins al quilòmetre 40. Aquest ho passo en 4h23’. Haig de parar a caminar uns 100 metres perquè les cames ja no poden i vaig contínuament buscant l’ombra.
Ara si, segueixo corrent tota la Ronda i el carrer Urgell i ja no pararé fins a l’arribada. Girem al carrer Sepúlveda i poc a poc segueixo sense aturar-me. Lleu pujada al final del carrer Sepúlveda i ja es comença a ensumar la línia d’arribada.
Km 42 i encaro la recta de meta. Trec el mòbil i faig un vídeo-selfie de l’arribada per enviar-li al tiet. Al final 4h42’20’’. La pitjor marca en les poques maratons que duc, però sens dubte la marató de la qual estic mes orgullós i satisfet. Quinze dies enrere no l’anava a córrer, però tal com van anar els esdeveniments familiars, vaig prendre la decisió de fer-la i dedicar-li al meu tiet i de rebot al metge que em va dir que mai mes tornaria a córrer.
A l’arribada em trobo amb la Mónica i amb el Joan. Em fonc amb el Juanito en una abraçada amb molt de sentiment. M’ha costat molt però ho he aconseguit. Molta tranquil·litat interna. Molta satisfacció.
……………………………………
-Juan? Soy Mario. Estás en el hospital ?
-Si, aquí estoy.
-Como està tu padre??
-Igual, aguantando
-Ahora subo a verlo
……………………………………
-Hola tiet, com estàs ???
-(silenci)
-Ahir vaig córrer la marató de Barcelona i duia una fotografia teva a la samarreta amb el text de “tiet, aquesta també la corres tu”.
-(silenci)
-I t`he portat això. Quant vaig arribar a meta, em van posar aquesta medalla al coll. I com tu la vas córrer també, aquesta medalla es teva. Aixeca una mica el cap. Es tota teva.
Els ulls se li han posat plorosos. I a mi també.

Publicado en Cròniques.

3 Comentarios

  1. Fantàstica crònica Mario, felicitats per la Maratò lluitada i crònica feta amb el ❤️ Abraçada crack 😘🤸🏼‍♂️🕺🏻🤸🏼‍♂️🕺🏻👌🏼

  2. Gràcies Francesc. Hi han coses que les fem amb el cor, i aquesta marató ha estat una d’aquestes coses. Molt satisfet, molt content.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *