Donostia té un do

ALFONS VILLARINO·LUNES, 27 DE NOVIEMBRE DE 2017

Cada cop que la visito, cada cop que hi aterro m’atrau més. Hi ha qui diu que hi viurà en un futur. Aquest cap de setmana, expedició xipiruna.

 

Dissabte ens rep una atmosfera concreta, una climatologia molt particular, un encís que es desprèn dels carrers humits. Territoris en la memòria, el mercat i l’entrada al barri antic, aprofitar el bon costum local d’alimentar-se a base de “pintxos”. El Kursaal, Zurriola i el Urumea i les marees que canvien. Aquest cap de setmana va tocar la vorera del riu, des de Gros fins Anoeta amunt i avall. Passejada en grup, pitrall i unes pizzes en grup d’amics. Bromes i bajanades múltiples per rebaixar la tensió creixent. Es fan concursos “amañaos” per escollir en millor llit, es fa un ball de màscares pujat de to i ens recollim d’hora. La cursa espera. Compartir amb xipiruns no té preu.

 

El Domingo amanece frío y nublado y la llovizna te recuerda claramente dónde estás. Donostia a oscuras buscando llegar a la salida nos cruzamos con algunos rezagados de la farra del sábado que agoniza. Bus lanzadera y una tromba de agua que nos da la bienvenida al velódromo. Algún mal presagio y temor a las condiciones que nos vamos a a encontrar. ¡Ay! Como nos caiga tal aguacero durante la carrera ¡Glups!

 

Deixem bosses i ens refugiem a les files de seients. Petita concentració groga-pastanaga de germanor per desmentir els rumors que ens puguin aplicar el 155.
“Porque mola” – Dí que sí, “Palomo”. Els Xipiruns ja fem grupets buscant el company adient. Primer, la Mònica i el Xavi surten per fer els 10. Rumores malintencionados i agoreros afirmaban que “el panda” no tomaría la salida o abandonaría pronto. Mentida, la representació xipiruna va complir amb escreig malgrat alguna amenaça lleu “si me dejas ahora, te pego” (km 9 de cursa).
A la part del darrere de la sortida de marató i mitja ens situem l’Oriol i jo repassant la tàctica a seguir en cursa. Ritmes, com evitar l’error habitual de sortir massa fort i cremar-se d’hora, mirar al cel i resar perquè ja no plogui més.
Una sortida amb carrers estrets i dificultats per avançar que provoquen un petit tram de cross improvisat amb temps de pas més lents del que esperàvem. Fem petits eslàloms i alguna estrebada per avançar corredors quan es feia un tap a cursa. Al km 7 ja no noto la motivadora presència de l’Oriol, que ha quedat un pèl al darrere. Plou. Zurriola amunt i avall per tornar i encarar La Contxa. Vaig fent molt regular. Vaig perdent segonets però mantinc un bon ritme. Quan encarem la zona universitària, llarga avinguda i el sol surt per cegar-nos un bon kilòmetre. Arriba la part “cabezona” del circuit i començo a patir. L’Oriol per aquí pateix una estrebada a la planta del peu que l’obliga a aturar-se i estirar la part adolorida. Però segueix amb empenta i acaba dignament.
Per la tornada per Mirakontxa creuo quatre paraules amb una corredora local que porta un ritme similar i fa estona que coincidim. Ella fa la “entera” i em diu que anem a un ritme de 5’30”. Cinc per sota del previst però ja vaig justet. Perdo la referència del km 18 i em castiga moralment. La visió del 19, però em revifa i apreto lleugerament. Quan arriba el 20 ja només penso en el trencall a mà dreta que encamina a l’estadi. El Joan és allà esperonant-me i jo ni el veig ni el sento. Ja vaig en pilot-automàtic fa estona.
El camí que porta a l’estadi semblava molt més curt quan hi vam passar ahir. Avui se’m fa etern i maleeixo als qui van davant meu perquè “encara” no fan el revolt necessari per entrar a les pistes. Finalment, arriba i encaro l’estadi apretant. Accelero tot el que puc i entro eufòric. Aixeco els braços i saludo als xipis presents a les grades.
Per adobar-ho, la cirereta la van posar el Palomo a la mitja fem una MMP fantàstica 1h27’03” (tranquilo Manu que los 3” no molestan para nada) i “Caballo Loco” que es va clavar un sub-3h memorable, amb arribada espectacular amb tota la claca xipiruna botant i cridant a la graderia.
Una dutxa ràpida i vam sortir pitant cap a Tolosa on la genialitat i constància del Jonibegut havia localitzat la última perla del cap de setmana, Casa Julián. El tema estrella de les converses del dissabte previ va ser -contra pronòstic (o no)- el txuletón. La idea de fer un tiberi com Déu mana on era obligada la seva presència fou àmpliament demandada durant les converses de dissabte. I aquí el Joan va agafar el relleu i va fer un munt de gestions per aconseguir-ho. Joan, t’anomenem coordinador de logística d’ara endavant.
Arribem i Tolosa ens rep -per variar- con cielo encapotado y fina lluvia. Casa Julián té un ambient a “fonda” tradicional amb un surtiment d’ampolles vintage on hi vaig veure relíquies des de Veterano fins a Marie Brizard. Ens atenen amb molta cordialitat i ens fan sentir còmodes des de l’inici.
Cogollos, pimientos del piquillo farcits, postres casolans de la terra acompanyen els txuletons que van apareixen i desapareixent de la taula. Ens plantegem la opció de demanar-se un altre i tot són excuses (la tornada, el cansament), es produeixen abandonaments i el nucli dur (Manu, Oriol i Alfons) acaba cedint a canvi de postres. Tot regat amb un bon vi negre que es va encarregar d’escollir el coordinador Joan. I no m’oblido de les cambreres que van causar furor entre cert sector.
Carretera i manta de la mà de un gran Xavi -gràcies al pilot- i enfilem la tornada amb un parell d’aturades en àrees de servei d’Alfajarín que evocaven “Historia de la puta mili” que vam compartir els veterans de l’expedició.
Un altre cop torno de Donostia amb un somriure. Alguna cosa té.
I m’agrada.
Gràcies, xipis, sou molt grans.
Publicado en Cròniques.

2 Comentarios

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *