Montseny-Costa Brava. Crónica d’un patiment anunciat.

Una setmana abans de la marató de Barcelona, en la ST de la cursa “Ponle Freno” de Badalona, ens vàrem reunir uns quants amics davant d’unes cerveses (no se per què, com jo sempre dic, les idees bones surten al davant d’unes cerveses), i va sortir l’idea de participar en una activitat solidaria consistent en recaudar fons per la construcció del nou hospital Sant Joan de Déu Pediàtric Càncer Centre. El repte consistia en recaudar un mínim de 1.000 € per contribuir a la construcció del hospital i poder després participar en la Marxa Montseny Costa Brava (previ pagament d’uns 55 € d’inscripció), a una travessa d’uns 74 quilometres segons els organitzadors. La Marxa aniria del Montseny fins a Blanes, seguint el curs del riu Tordera.

El Sergio , l’Eva, la Rosa, el pirata Agus, el Grampy i el Mario, seriem els participants a la travessa, ajudats per la Olga LG i la pirata Luci com a equip d’assistència.  El nom del equip seria CoRReCaTS #paralosvalientes.

Vàrem fer una sèrie de activitats encaminades a recollir la quantitat màxima de diners que poguéssim i de mica en mica i gràcies entre d’altres a tots vosaltres l’objectiu es va assolir, fins arribar als 2.766 €. Vam aconseguir ser el tercer equip amb mes diners recollits. Per aconseguir-ho, vàrem contactar amb empreses que ens ajudessin econòmicament a canvi de fer propaganda d’elles a les nostres samarretes,  vàrem obrir un crowdfunding a la web del Hospital per fer donacions, vàrem vendre polseres e imants, i fins i tot vàrem fer un entrenament solidari a Can Grampy amb sortejos d’obsequis cedits per molts companys nostres.

Tot va anar rodat i la il·lusió de tots nosaltres va estar sempre pels núvols. Poc a poc s’anava acostant el dia de la marxa i encara que tots nosaltres portem unes quantes curses al damunt, el cuc a l’estomac  anava treien el cap.

I el divendres 28 de Juny ens vàrem trobar a Blanes per fer al dia següent, la Marxa Montseny Costa Brava. Recollida dels dorsal divendres a la tarda, briefing dels organitzadors, presentació del projecte del Hospital de Sant Joan de Déu i sopar de germanor abans d’anar a dormir.

Tots estàvem nerviosos, uns ho dissimulaven millor que uns altres però a tots se’ns veia una cara feliç d’haver arribat fins allà, d’haver aconseguit l’objectiu econòmic de la recaptació pel hospital. Fins allà nosaltres havíem dominat la situació. A partir d’ara els esdeveniments ja no estarien totalment controlats per tots nosaltres.

Ens aixequem ben d’hora ben d’hora com va dir en Pep i ens ajuntem al rebedor de l’hotel a les 6 de la matinada. Uns quants de nosaltres havíem d’agafar un bus que ens duria fins a Sant Marçal del Montseny, lloc on donava començament la proba. Els altres pujarien amb el cotxe d’assistència fins allà. 

En el meu cas, encara que no és normal en mi ja que en aquestes situacions acostumo  a posar-me nerviós, estava molt tranquil. Crec que tots estàvem tranquils ja que aquí radica la força d’un equip, en el recolzament de tots els seus membres.  I aquest recolzament el teníem tots nosaltres.

Caminem fins a La Palomera de Blanes i ja es comença a veure moviment a lo que posteriorment serà la línia d’arribada. Fotografia de tot l’equip  abans de pujar al bus i retrobament amb el company Hèctor Yuste que també feia la marxa amb l’equip CAN CERzero.

Primera i segona etapa. De Sant Marçal al Montseny i del Montseny a Mosqueroles.

A les 8 en punt es dona el tret de sortida a Sant Marçal i tots els equips comencem l’aventura. El primer tram de la primera etapa és fa per una pista ample, amb una pendent bastant generosa i sortim tots els equips a un trot suau per no cremar masses energies abans d’hora.  Les dues primeres etapes ja les havien fet el Sergio i la Eva, per lo que teníem referencies tant del perfil com de les pistes i corriols que teníem que agafar. 

Aquí ja es comencen a veure coses que tots aquells que em corregut algun cop per muntanya (encara que puguin haver estat poques vegades), no ens van agradar. No hi havia marques de cintes col·locades i ens havien de anar fixant en els pals de fusta amb l’anagrama de “La Tourdera” i en les banderoles metàl·liques que ès posen en els parcs naturals. Es a dir, en les marques que la Diputació te col·locades dins del Parc Natural del Montseny.  I es clar, això es un símptoma de possibilitat de pèrdua del camí. I dit i fet, a la primera etapa ja vàrem veure equips perduts refent el recorregut equivocat. Nosaltres teníem la sort de que tal com he dit abans, dos membres de l’equip ja havien entrenat la zona i al menys en aquestes dues primeres etapes no ens perdríem, però jo per dintre vaig pensar que “teníem mala peça al teler”.

Encara que no ho sembli, en les dues primeres etapes hi havia entre les dues quasi 1.000 metres positius, per lo que el perfil encara que tenia força baixades, era exigent i dur per moments. Paisatge molt bonic, a l’obac de vegetació i amb rierols creuant el camí.

Avituallaments del poble del Montseny correcte, però el de Mosqueroles, ja ens trobem l’aigua calenta, poca fruita i escassetat de productes. 

Tercera etapa: De Mosqueroles a Sant Esteve de Palautordera.

Comença el descontrol. Ja només sortir del control ningú sap cap a on anar. Hi ha gent que va per la carretera d’asfalt i tots com a burros al darrera. Després d’un quilòmetre d’anar compartint terreny amb els vehicles, trobem un trencant a ma esquerra que ens endinsa cap a un bosc d’alzines i en teoria teníem que anar cap a Sant Esteve de Palautordera. 

Com ja estem començant a sortir del parc Natural, les senyals cada cop van sent menys i aquí ja ens perdem del recorregut i estem donant voltes a varies cases de pagès. Varis equips estem perduts i entre l’ajuda dels pagesos de les cases i finalment d’una noia que vivia per la zona, podem trobar el corriol que passant pel Castell del Moro, ens porta cap a el següent punt de control. Abans de que arribés la noia que coneixia la zona, uns quants components d’altres equips van agafar un altre camí, que si bé també van aconseguir arribar al control, ens van dir que havien fet uns quants quilòmetres de mes.

Arribem a Sant Esteve i jo estic cansat. Es el quilòmetre 30 aproximadament i pel meu cap passa el pensament d’abandonar. No estic bé. La calor em passa factura i la pèrdua del recorregut m’ha deixat molt desanimat.  No tinc forces per continuar. Estic tocat.

L’avituallament es molt bo, amb aigua fresca i glaçons de gel que les noies ens varen dir que havien anat elles a la benzinera a comprar amb els seus diners. Un 10 per elles. M’assec a un banc que hi ha ombra i em recupero una mica. L’Eva em diu que ella vol abandonar també i apujar-se al cotxe d’assistència. Parlem, ens donem ànims tots dos i decidim continuar endavant.

La resta de l’equip sembla que estan bé, o al menys ho demostren.

Quarta etapa: De Sant Esteve de Palautordera a Santa Maria de Palautordera

Molt d’asfalt en el primer tros, molta calor i cada cop menys senyals en el recorregut. Preguntant a la gent quan passem per llocs habitats fa que ens endinsem dins la llera del Tordera i el sol ja no ens toca de ple. En aquest punt ens trobem a un altra equip desfent les seves passes i ens pregunten cap a on és el camí correcte. El tema del recorregut em comença a posar malalt. No entenc com es poden deixar a unes 300 persones a dalt del Montseny i sense marques al camí i amb la que estava caient de sol, pretendre que arribessin a Blanes sense molta ajuda. 

El meu cap comença a barrinar sobre la normativa de la proba. Recordo que en el reglament havia llegit que sempre tenien que estar dins de la marxa, un mínim de quatre membres. Es podien rellevar membres si hi havia disponibles, però sempre havien d’estar quatre en marxa. Miro i veig equips de dos membres o tres membres.

Segueixo recordant el reglament i deia que en els passos de control, tots els membres del equip havien de sortir en un espai màxim de 30 segons, i si no ho feien, serien desqualificats. Ningú ho controla, ningú sap qui ha sortit i qui no, ningú sap si hi havia gent perduda o no, ja que no es te cap control de pas de la gent.

Cada cop començo a ratllar-me mes sobre aquest tema, ja que veig irregularitats que s’estan consentint i tinc la sensació de que hi ha molt descontrol dins de l’avet.

Un oasis en el desert quan abans d’arribar al pont trencat de Santa Maria, trobem una font d’aigua que encara que deia que no era potable, ens serveix per refrescar-nos i poder continuar el camí. L’aigua estava gelada. Quin gust en aquell ambient tant sufocant.

Arribem al avituallament de Santa Maria, i com no, aigua calenta sense gel. En aquell moment m’és igual ja que tenim allà l’equip d’assistència i agafo una cervesa de la nevera que dúiem.

Parada per menjar un bol d’arròs i tonyina que duia i canvi de sabatilles i mitjons.

En aquest moment, nova emprenyada mental quan davant nostre es para una furgoneta i el conductor fa una senyal amb el cap als membres del seu equip i tots ells s’apugen a la furgo  i veient que nosaltres ens havíem donat compte del fet, ens saluden sarcàsticament amb la mà i ens diuen adéu. Així també faig jo els quilòmetres. !!!!

Cinquena i sisena etapa: De Santa Maria de Palautordera a La Batlloria i de La Batlloria a Hostalric 

El CALVARI en majúscules, comença. Son les quatre de la tarda aproximadament i sortim de Santa Maria amb el sol donant de ple, per una pista que va al costat de la AP7, sense arbres, sense marques, sense res. Es el que anomenarem entre nosaltres com el  “desert d’Hostalric”. Senzillament horrorós.

Es el quilòmetre 40 i les cames ja comencen a dir coses però seguim picant pedra. Només pensem en arribar a La Batlloria per que la Olga i la Luci ens donin assistència amb aigua fresca. Es fa interminable i no arriba mai. Ens entretenim saludant als camions que passen per l’AP7 i ells quan ho veien, feien sonar el clàxon. Un entreteniment tonto en aquell pesadíssim tram. 

El sol ens mata, el camí es molt pesat, i sense veure el pas de control de La Batlloria.

Al cap de molta estona, al fi veiem el control de la Batlloria. Bé, necessitem assistència de les noies. Però on son ??? No està el cotxe !!! Truquem i ens diuen que han anat al punt de coordenades que havia facilitat l’organització i que per allà no passava la cursa. Increïble, en mig del desert d’Hostalric i les coordenades no son correctes. No m’ho puc creure. Amb raó no estan tampoc els altres cotxes d’assistència. Cada cop l’emprenyamenta es major.

Passem per l’avituallament de la marxa i la veritat es que les noies son fantàstiques i ens donen aigua fresca amb glaçons de gel que també ens diuen que han anat a buscar elles a la benzinera. Preguntem quan queda per Hostalric i ens diuen que uns 7 quilòmetres. Creiem que amb l’aigua que portem, encara que està fent molta calor, podrem arribar perfectament a Hostalric.

Retornem al camí paral·lel a l’autopista i novament a patir. Es un infern. I a sobre arribem a un punt del camí on no hi ha marques de cap tipus( una vegada mes) i hem de decidir per on anar, amb la intranquil·litat que això et dona en el passar dels quilòmetres pensant que potser hauràs de tornar enrere si l’elecció no ha estat la correcta.

Ens havien dit que a Hostalric hi havia 7 quilòmetres. Portem 8 quilòmetres i ni rastre d´Hostalric. L’aigua que ens queda està calenta i se’ns està acabant. Només pensem que queden forces quilòmetres encara per Hostalric i no tenim líquid. I en aquestes que ens apareixen dos àngels de la guàrdia amb garrafes d’aigua. Son dos membres de l’organització que veien el pollastre que es podia muntar, havien decidit carregar garrafes d’aigua en un cotxe i posar-se a avituallar a la gent. Li diem el tema del quilometratge i ens reconeixen que el llibre de ruta estava equivocat i que no eren 7 quilòmetres si no 14.  Gràcies a ells vàrem poder carregar aigua i arribar fins a Hostalric. Torno a dir que si no hagués estat per ells, allà podia haver passat alguna desgracia. Tots els equips estem rebotats.

Comentar que en aquest tram coincidim amb dos nois que son del equip CEM de Cerdanyola, i al comentar que on estaven els altres membres de l’equip ens diuen que només queden ells dos i que tots els demés estan retirats. Torno a pensar en el reglament de que han d’haver sempre quatre en marxa. 

Arribada a Hostalric i novament mes asfalt. Seguim amb el tema del recorregut. Ningú sap per on anar i cada un tira per on li sembla. El nostre company Pirata Agus que es coneixia una mica el poble, ens porta per uns carrers fins al  control i avituallament.

El Sergio ens havia comentat que tenia una butllofa a un peu i pensàvem que al arribar a Hostalric, estaria l’ambulància i els fisios que ens havien dit que hi serien. Òbviament, allà no estaven. El Grampy agafa la farmaciola i li rebenta la butllofa. Realment es grossa i no sabem si podrà continuar.

La beguda del avituallament calenta i l’entrepà de botifarra feia fàstic amb un pa ressec i envoltat de mosques.

Allà veiem als dos equips del CEM de Cerdanyola retirats i esperant als dos companys que abans havíem compartit quilòmetres amb ells.

Setena etapa: D’Hostalric a Fogars de la Selva

Es una etapa curta però molt lletja, ja que ens fan passar per darrera d’un polígon industrial.

Asfalt i mes asfalt.

El Sergio segueix encara que amb molt dolor al peu. I al voler trepitjar diferent perquè no li faci mal, se li van carregant les cames i apareixen parts que segons ell deia, desconeixia que tenia.

La Rosa, La Eva i el Grampy se’ls veuen cansats però sencers. Jo també m’he recuperat bastant i ara que el sol ja no apreta, començo a veure que es possible arribar a Blanes.

Arribem al control de Fogars i novament ens estan esperant les noies del equip de suport. L’equip em decidit que a partir d’ara, quan entrem als controls, ho farem sorollosament per donar la nota, i així ho fem, cridant i amb crits d’ànims.

L’avituallament novament amb líquids calents i amb una mosquerada a sobre del menjar i fruita que feia fàstic. 

Crec que a les alçades de la marxa que hi som (quilòmetre 60), pocs equips queden amb tots els seus components encara havent fet tots els trams, com hem fet nosaltres.

Vuitena etapa: De Fogars de la Selva a Tordera

Reprenem el camí i ens endinsem dins un bosc de pi i alsina que feia uns anys es devia haver cremat ja que encara es veien les seqüeles. Poc a poc anem pujant pel camí, amb alguna pendent exigent. Encara hi ha llum i el camí es bonic. Però de sobte, al arribar al cap d’amunt de la muntanya, apareixem a una urbanització i novament asfalt i mes asfalt que ja no deixarem fins a Tordera. Tram lleig i molt lleig, encara que el Sergio està content perquè es el terreny que millor li va amb el problema de les butllofes al peu.  Al ser carretera, la compartim amb uns quants cotxes que van passant.

Anem amb un altre grup que ens comenta que s’han perdut un munt de vegades i comparant els GPS veiem que ells duen 10 quilòmetres mes que nosaltres. Imperdonable.

Traguem i traguem metres fins arribar a Tordera. La nit va caient. Aviat ens trobarem novament amb la Luci i la Olga a Tordera. Ooohhh , sorpresa !!!!! Les coordenades de l’organització tornen a estar equivocades, encara que les nostres noies poden trobar on està el punt de control de Tordera.

Entrem fent soroll tal com havíem acordat i la gent que hi era allà ens aplaudeix al arribar. Pujada d’ego al canto.

Les noies ens havien preparat un assortiment de pastes de crema i croissants que quan la resta d’equips ho van veure, se’ls hi queia la baba !!!!

Preparem els frontals i en endinsem per fer les dues darreres etapes i de nit.

Novena i desena etapa: De Tordera a Palafolls i de Palafolls a Blanes

La nit ja ha caigut i els problemes del marcatge del recorregut empitjora, ja que de nit “todos los gatos son pardos”.  La sortida de Tordera es fa al costat del riu Tordera i d’un polígon industrial. Hi ha llum dels fanals i encara ens podem guiar, però a la que termina la llum, apareixen de nou els embolics. Passem a l’altre banda dei riu i desfem el tros que havíem fet per l’altre banda. Això també ens fa desanimar una mica. 

Al arribar de nou a un altre polígon industrial, no sabem cap a on anar, girem cua i ens trobem a un altra equip que també estan perduts i no saben per on anar. Arribat a aquest punt, ja que no hi havia track de la cursa al ser nova, traiem el Google Maps per guiar-nos. Jo ja no se si fotre’m a riure o a plorar. L’altre equip va amb nosaltres fins que arribem a una cruïlla i cada equip agafa camins diferents. Diuen que tots els camins arriben a Roma, doncs aquí arriben a Palafolls.

Després d’uns quants quilòmetres amb la mes absoluta soledat, apareixen les llums del poble i el control de Palafolls ho tenim a tocar. De nou ens reben les noies del equip d’assistència fen soroll i donant-nos ànims. El Sergio, amb moltes dificultats segueix endavant i la resta del equip sembla que anem tirant. Ja que només ens queda una etapa, decidim no aturar-nos molt i reprenem la marxa de nou. Una vegada mes, sortim del control i no sabem cap a on anar. Ni senyals, ni res de res. A la llunyania sentim un crit d’algú que en diu que hem de pujar per la carretera i cap allà que anem. Travessem tot Palafolls pel mig del poble i ara ja l’únic objectiu que tenim es trobar la manera d’arribar a Blanes. Anem preguntant a la gent i ens van orientant per on anar. Tireu recte fins a la rotonda i allà a la esquerra. 

Si, si, a la esquerre, però ningú ens va dir que allò era una carretera molt transitada amb força vehicles de tots tipus i circulant a alta velocitat. No se si el camí a fer era aquell o no, però vaig trobar inadmissible fer una marxa pel voral d’una carretera amb el perill que això comportava. Ja no ens importa res. Només volíem arribar a Blanes.

Llums al fons de la carretera. Deu ser Blanes. Si, es Blanes. Però encara ens queden uns quants quilòmetres  abans no arribem a la ciutat i després l’hem de travessar per anar fins a la línia d’arribada.

Ens endinsem dins del poble i poc a poc anem encarant cap a la platja. Coincidim amb un altre equip i l’objectiu ja el tenim a tocar. Ganes d’arribar i acabar la marxa. Fins i tot passem per una plaça porxada plena de gen prenen refrescos i gelats. Dubto que aquell sigui el recorregut de la marxa, però tot s’hi val. Campi qui pugui.

Arribem al passeig marítim i al fons ja veiem l’arc d’arribada. Moment “gallina de piel”. La Olga i la Luci ens estan esperant amb la pancarta que vàrem fer per promocionar la causa. Petons, abraçades i unes fotos a cent metres abans de la arribada. Decidim entrar tots junts a la carrera. Jo vaig el darrer de tots. Miro a la dreta i veig al gran David Escobedo. Grande Xipirun !!!. Em fonc amb una abraçada amb ell mentre l’equip està entrant a meta. Reprenc la marxa i entro el darrer de tots. Moment molt emotiu. L’Eva es la primera que ve a abraçar-me i em diu que “l’hem pogut acabar”. Si Eva, ens ha costat però l’hem acabat. Ens abracem tots i ens felicitem per haver pogut assolir el repte. 

Es clar, i després de la llufa de marxa que ens van vendre, faltava la cirereta del pastís. Veig al fons, un equip fent-se fotos amb les seves medalles penjades al coll. I es clar, pregunto on estan les nostres medalles.  Ja veig al Sergio parlant amb la noia que les repartia. Resulta que s’han quedat sense medalles!!!!! Per primer cop en la meva vida esportiva, em quedo sense l’obsequi d’arribada: LA MEDALLA !!!! I per resposta ens diuen que la gent ha agafat mes medalles del compte i que s’han quedat sense. Que ja ens les enviaran a casa. SENYORS ORGANITZADORS, QUE EL MOMENT DE LA MEDALLA ERA AQUELL, NO A CASA MEVA !!!!. 

No entenc que tenint un llistat com tenien on anaven marcant qui es duia medalla, hagin regalat medalles a tort i dret i els que ens hem mamat els 79 quilòmetres que m’ha donat el Garmin, ens quedem sense medalla. Un fet mes del caos organitzatiu que va ser aquesta marxa. I a mes, les samarretes ens les donaven també al arribar. Doncs la Rosa Garrido, com no, sense samarreta. Aleshores de que serveix que et demanin la talla de la samarreta. També diuen que l’enviaran a casa. Ja veurem.

I quina va ser la meva sorpresa, que al dia següent, els dos equips de Cerdanyola que s’havien retirat a Hostalric, estaven en fotos pujades al Facebook, amb les seves medalles penjades al coll. Inadmissible però cert.

Be, i fins aquí el resum (o no) de la meva (nostra) participació a la primera edició de la Montseny Costa Brava. En resum podríem dir que nosaltres vàrem assolir l’objectiu econòmic per ajudar a la construcció del Hospital del Càncer Infantil i molt orgullosos d’haver-ho fet juntament amb la vostre ajuda, però que l’organització no va estar a l’alçada de lo que era la marxa, immersa en un caos i amb uns serveis tercermundistes.

Temps invertit amb aturades incloses: 16h, 47’ 49’’

Distancia de Garmin amb pèrdues incloses: 78,570 quilòmetres

Per la causa, ho tornaria a fer. Per l’organització no.

“En Barcelona, su pueblo y el mio me ha caido como del rayo, una maratón, a la que tanto temía” (Con perdón, don Miguel Hernández)

Mario 13/03/2019

Uffffff. Les 5,30 del matí i ja ha sonat el despertador. Tindré que llevar-me. Avui serà un dia diferent.
En una hora he quedat amb l’Anna Sabadellenca que passarà a recollir-nos per casa a la meva dona i a mi i ens durà a Sabadell.
Estic nerviós.
Em prenc les pastilles que uns dies abans van dir-me que havia de prendre’m, agafo les crosses i baixem al carrer on ja està esperant l’Anna.
-Bon dia Anna.
-Bon dia
-Vinga, anem al “matadero”. Quan abans m’ho facin, abans començaré a córrer.
……………………………………
-Mario Felip ?
-Si, jo mateix.

-Passi a dins, treguis la roba, posis la bata verda i ara el venim a buscar amb una llitera per anar al quiròfan.
……………………………………
-Hola bon dia. Jo soc el doctor Martí i soc qui l’operarà. Vostè fa algun esport ??
-Si, corro.
-Doncs compris una bicicleta ja que vostè no tornarà a córrer mai mes. Se li ha acabat lo de córrer.
……………………………………
Havia quedat amb l’Albert Grampy que una vegada em donessin l’alta per anar a casa, em vindria a buscar amb el cotxe.
-Hola Mario, com estàs ?
-Be Albert, l’operació molt bé, però m’ha dit el metge que no podré tornar a córrer mai mes. La meva vida sense córrer canviarà un munt.
-Deixa’t d’hosties, que tu tornaràs a córrer, collons.
……………………………………
Ja fa dos mesos des que em van operar i la veritat es que cada dia estic mes animat. Encara que tinc alguna molèstia al genoll, cada cop el tinc mes fort, i la sensació de feblesa poc a poc va desapareixen. He de començar a caminar i a trotar suaument.
Si algun dia puc arribar a córrer amb regularitat i puc tornar a córrer una marató, li dedicaré al metge matasanos tan sensible que em va dir que no tornaria a córrer.
……………………………………
M’apunto a la Mitja de l’Espirall per a mitjans de Novembre. Per aleshores ja podré córrer encara que no hauré entrenat massa. Vinga Mario, que sigui el que Deu vulgui.
No em surt malament i fins i tot al Franky i a l’Helena els hi poso la por en el cos.
Desembre entreno molt regularment. El genoll respon i no es queixa, Tot va bé. Faig 275 km en aquest mes. Crec que podré fer la marató al Març. M’inscric i li penso dedicar al metge.
I arriba el mes de gener i no se si es degut a la càrrega de quilometratge del desembre o al canvi de plantilles, apareix un principi de periostitis a l’altre cama. Haig de parar d’entrenar i que es calmi la cama.
Passen les setmanes i el dolor no desapareix. Va a menys però no acaba de marxar.
Crec que hauré de renunciar a la marató del març ja que no estic entrenant i arribaria en molt males condicions. Bé, ja tindré temps de dedicar-li al any que ve.
……………………………………
Ring, ring.
-Mario ?? Soy Juan, tu primo.
-Hola Juan, dime.
-Mira que mi padre està ingresado en el Taulí. No se encontraba bien y lo hemos llevado a urgències. Han pasado los médicos y le han diagnosticado un tumor maligno y muy extendido en la zona biliar y en el hígado. Le van a hacer un apaño para que pueda expulsar la bilis pero no lo van a operar del tumor. Tiene los dias contados y aguantarà lo que el higado quiera.

(silenci)
……………………………………
Queden poc menys de 10 dies per la marató. No acabo d’assimilar la noticia del meu tiet. Haig de fer quelcom i dedicar-li.
I si corro la marató encara que no estigui entrenat? Pel metge no ho faria, però pel meu tiet faig això i molt mes si fa falta.
Començo a barrinar en el meu cap i encara que pugui recaure de la periostitis, al final decideixo posar-me la manta al cap i decideixo tirar endavant amb la Senyora Marató. Em posarà a lloc, però tan m’és.
El dissabte abans faig una prova de 21 km i no surt del tot malament. Lenta però aguanto en condicions. I per mes inri, el ManoloM em diu de fer de llebre de 10k’s al dia següent a Badalona.
Vinga, la sort ja està tirada. Pel meu tiet i de rebot també pel metge. Anem a per ella.
……………………………………
Son les 8,15 quan em dirigeixo cap al calaix. Vaig amb el Grampy i amb la No Surrender. Ens fiquem dins del calaix gris i sento algú que em crida: Marioooo, Marioooo. Em giro i veig al Pinelli, a l’Oriol i al Juanito. Veig que entren a dins del mateix calaix que el meu.
-Mario, si me ves a un lado cuando me adelantes, no me digas nada, no quiero ni oirte.
-Que no Pinelli, que no puedo correr y voy a salir a intentar finalizarla intentando sufrir lo menos possible y en no hacerme daño
-Si, si, de ti no me fio !!!!!
Al pit porto una fotografia del meu tiet. La marató la correrà amb mi.
Feia temps que no estava tan nerviós a pocs minuts de sentir el Barcelona del Freddie i la Caballé.
Son les 8,45 quan ja ens toca sortir a nosaltres. Molta por de com respondrà la cama als primers quilòmetres i de quin quilòmetre serà on al Mario se li acabarà la benzina.
Sortim i ràpidament tots tiren endavant. L’Albert Grampy es queda al meu costat i comencem la carrera. No parlo molt, estic acollonit. Saludem a la carretera de Sants a la Teresa, al Ferny, al Manu i no se si es l’Au el que està al costat del Manu. (Perdoneu però no m’enrecordo).
Km 5 i anem sobre 5’45’’ de mitjana. Una mica ràpids pel que jo tenia pensat.
Km 10 i encara anem una mica mes ràpids. Sobre 5’35’’. Aiiiiiiiim, aiiiiiiiiii……
Al avituallament del 10, l’Albert es queda a prendre algun producte sòlid i jo tiro endavant tot sol.
Encaro el carrer Mallorca i encara vaig bé. Segueixo anant mes ràpid del que seria desitjable, però no puc anar mes lent. No em surt.
Sobre el 14 veig a la distancia al Juanjo. El seu cabell blanc el delata. Però no veig a la Laura. Poc a poc vaig apropant-me a l’esquerra i aleshores es quan veig a la Laura. Els hi estrenyo la mà i continuem que tenim feina.
Arribo a la Meridiana i la veritat es que es una passada la quantitat de gent que hi ha. Segueixo a un bon ritme i de moment no noto defalliment de forces. Segueixo anant entre 5’40’’ i 5’50’’. Passo per can Zenón i li llenço un petó al cel. Segú que ens està veient per “CieloTV”.
Buuufffff, estic a Fabra i Puig i encara tinc que anar fins passat Can Dragó. Renoi i com puja aquest tram. Se’m fa pesat aquest tros i la veritat es que es un tram lleig. No m’agrada la novetat aquesta que han ficat al circuit. Aprofitant que es un anada i tornada, intento buscar referencies amb els que han sortit amb mi i no se veure a ningú. No hi ha senyals de vida del Pinelli, de l’Ori i del Juanito. I penso, renoi , o jo vaig molt lent o ells van molt ràpids.
Faig la mitja marató en 2h02’. No està malament penso jo, però ja es comencen a notar coses estranyes a les cames. Fins ara els ritmes han estat acceptables amb el poc entrenament que porto al damunt, però ja veurem fins on poden aguantar. No crec que pugui fer molts mes quilòmetres a aquests ritmes.
Arribo al carrer Valencia, i a la pujada que hi del pont veig a l’Oriol i al Jordi69. Van pel costat i els passo, però penso que aviat seran ells els que em passaran a mi.
I dit i fet, quan arribo al quilòmetre 25, a la Rambla Prim, les cames del Mario comencen a fer figa i apareixen rampes als dos bessons. Haig de parar i començar a caminar. Bé, ja estava previst fer-ho, el que no sabíem era a quin quilòmetre seria, i esperava que hagués sigut una mica mes endavant.
Paso el quilòmetre 25 en 2h24’, però a partir d’ara es quan comença el calvari. Al entrar a la Diagonal de pujada m’avancen l’Oriol i el 69. Camino molt. Les rampes no em deixen córrer mes de 300 metres seguits. Haig d’anar parant molt sovint.
Abans d’arribar a la Torre Agbar torno a veure a l’Oriol i al Jordi69 i corro fins arribar a la seva alçada. Fem la volta de canvi de sentit tots tres junts però a la baixada haig de tornar a parar per les rampes. Ja no els tornaré a veure mes en tota la cursa.
Maleïdes rampes !!!!! Paro en un fisio de l’organització i em diu que no te reflex ni res per posar-me. Doncs continuem. Prenc un gel i no noto cap millora. El tros del litoral el vaig fent a CaCo’s però la veritat es que quan corro ho faig molt poc a poc. Surten uns ritmes de 7 i 8 minuts. Camino molt.
Quan encaro el carrer Marina, m’enrecordo que duia unes pastilles de sals i decideixo prendre’m una a veure que passa. I jo, que no crec molt en aquestes coses, veig que les rampes van desapareixen. No es que pugui córrer molt ràpid però al menys les rampes no hi son.
Faig tot el tram de Triomf fins a prop de plaça Catalunya corrent i al arribar allà em trobo al Aurelian. Paro a caminar i a parlar amb ell. Foto de rigor i continuem corrent. A plaça Catalunya em trobo al Tete Xavi i em diu de referencia que l’Oriol va una mica pel davant meu. No li dono importància ja que per llavors ja he perdut molt temps i l’únic objectiu que tinc es arribar a Montjuic. Estem al quilòmetre 37 i ja porto 3h58’. Una barbaritat.
Giro cap a Via Laietana i allà em trobo a tots els companys Correcats al avituallament. Em paro a fer una Voll Damm. La veritat es que ja feia una bona estona que estava desitjant arribar per prendre’m la cervesa. Allà estant tots, el Xavher, l’Alfons, l’Anna, el Barcia, el Vay, el Sufri, la Cris, el Jordi, el Pirata, …be tots. Em paro una mica a parlar amb ells i de pas a agafar una mica de forces amb el descans. De fet aquest quilòmetre surt a 10’38’’ !!!!
Encaro Via Laietana avall i m’acompanya el Tete Xavi. Vaig apurant la Voll i es clar, tothom em va mirant amb la birra a la mà i em van fent comentaris. Però la veritat es que a mi m’ha sentat com un àngel del cel !!!
Tram del Passeig de Colom amb el Tete al davant tirant de mi i jo al darrera intentant no perdre el compàs. Ho fem corrent fins al quilòmetre 40. Aquest ho passo en 4h23’. Haig de parar a caminar uns 100 metres perquè les cames ja no poden i vaig contínuament buscant l’ombra.
Ara si, segueixo corrent tota la Ronda i el carrer Urgell i ja no pararé fins a l’arribada. Girem al carrer Sepúlveda i poc a poc segueixo sense aturar-me. Lleu pujada al final del carrer Sepúlveda i ja es comença a ensumar la línia d’arribada.
Km 42 i encaro la recta de meta. Trec el mòbil i faig un vídeo-selfie de l’arribada per enviar-li al tiet. Al final 4h42’20’’. La pitjor marca en les poques maratons que duc, però sens dubte la marató de la qual estic mes orgullós i satisfet. Quinze dies enrere no l’anava a córrer, però tal com van anar els esdeveniments familiars, vaig prendre la decisió de fer-la i dedicar-li al meu tiet i de rebot al metge que em va dir que mai mes tornaria a córrer.
A l’arribada em trobo amb la Mónica i amb el Joan. Em fonc amb el Juanito en una abraçada amb molt de sentiment. M’ha costat molt però ho he aconseguit. Molta tranquil·litat interna. Molta satisfacció.
……………………………………
-Juan? Soy Mario. Estás en el hospital ?
-Si, aquí estoy.
-Como està tu padre??
-Igual, aguantando
-Ahora subo a verlo
……………………………………
-Hola tiet, com estàs ???
-(silenci)
-Ahir vaig córrer la marató de Barcelona i duia una fotografia teva a la samarreta amb el text de “tiet, aquesta també la corres tu”.
-(silenci)
-I t`he portat això. Quant vaig arribar a meta, em van posar aquesta medalla al coll. I com tu la vas córrer també, aquesta medalla es teva. Aixeca una mica el cap. Es tota teva.
Els ulls se li han posat plorosos. I a mi també.

Ya era hora!! (MMP de 10km)

Oriol 06/12/2018

Principios de noviembre

Xavi, me comenta que la 10km de Valencia es un circuito muy rápido, que me tengo que quedar su dorsal, que puedo que hacer MMP, ya conoceis lo pesado que puede ser, jejeje. Al final me convence y hacemos el cambio de titularidad (eternamente agradecido Hermano).

Solo le pido una cosa, no comentarlo con nadie, para no crearme más presión, todos los intentos fallidos anteriormente me han castigado mucho mentalmente. Sé que la gente que me conoce lo entenderá.

Dos de diciembre de 2018

Me levanto a las 5:30, oigo que en el apartamento ya hay actividad, estos no duermen.. hace rato que ya están despiertos, ducha, visita al roca y desayuno.

Salimos del apartamento, comienzan los nervios, joder hoy no puedo fallar, no puedo… he hecho cambiar el dorsal a Xavi, llevo XIPIRUNS en el dorsal, me he pegado unos entrenos cojonudos, hoy no puedo…. Intento disimular mis nervios para animar a Francesc.

El autobús tarda un poco, estamos de los nervios, todos sufrimos por llegar tarde. Al final llega el autobús, a petar, pero vamos cómodos, risas, bromas todo es bueno para despertarnos y bajar un poco la tensión.

Llegamos a la Ciutat de les Arts, está amaneciendo, la alfombra azul, corredores por todos lados, el escenario es espectacular. 

Fotos de rigor y saludos con los Correcats, decido irme, ahora ya estoy histérico  y no quiero trasladar mis nervios a Francesc.

Localizó mi cajón, estiramientos y calentamiento, durante este, estoy frío, no tengo muy buenas sensaciones la barriga me duele por los nervios, Uri tranquilo, venga lo tienes, a disfrutar. Pero no hay manera de calmarme. Decido ir al cajón, miro para atrás, Buff cuanta gente! 

Me coloco lo más centrado que puedo, e pienso en la maratón de hace 2 años, que recuerdos… seguro que a Franki le va genial.

Faltan dos minutos esto comienza, primera salida oigo por primera vez a Nino Bravo.

Nos movemos, paramos, suena «Yo soy liebre», y a correr.

Primeros metros recuerdo los consejos de Xavi i Pinelli, mucha gente en el puente, tranquilo, pero hay un tío delante mío con una GoPro grabando la otra banda, los de la maratón, el tío va a 5:30, le doy un grito, tío si quieres grabar ponte al fondo.

Lo adelanto, me relajo un poco, mientras voy adelantando a más gente, calle bastante estrecha para tanta gente, a los 600mtrs adelantó a otro y en ese momento me encuentro a Xavi, ostia casi choco con él, chocamos las manos, el Manu me grita alguna cosa que no acabo de oír pero me pone las pilas, no los esperaba. 

Primer kilómetro 4:57, bien no he perdido nada, giramos en una avenida grande la cursa se estira, cada vez se puede correr mejor, cojo ritmo pero me voy frenando la táctica es los 5 primeros control, los otros a tope.

Kilómetro 3, avituallamiento del kilómetro 25 de la maratón, veo todos los brebajes preparados para la élite con sus números, un tío de delante con todo el morro se va para el bidón del dorsal 42, lo coge y se lo lleva, nadie les dice nada?, no entiendo.

Kilómetro 4 , 4:55 no he perdido nada en los primeros kilómetros, lo mejor es que voy fresco y muy cómodo.

Antes de llegar al cinco llegamos al avituallamiento, cojo una botella de agua, guay no son vasos, me van fatal para beber, recuerdo la zona de la maratón de hace dos años, hay una ligera subida hasta la plaza de toros y luego un largo paseo hasta el arco de triunfo. 

Decido apretar un poco más, así que el kilómetro 5 me sale a 4:47, voy fresco contento, hoy es mi día, estoy bien el día es el propicio, llegamos  la plaza de toros, ya no me freno, decido ir a por todas me meto en un grupo que van a 4:40 voy cómodo, me distraigo con ellos. Llegamos al arco de triunfo pasamos por el arco de los 40 principales, arco del kilómetro 40 de la maratón, este trozo lo recuerdo perfectamente, subo ritmo y dejo el grupo. 

Kilómetro 8 parcial de 4:31, miró el reloj tres veces nunca había visto estos valores después de 8 kilómetros, jajajaja, me rio yo solo, se me comienza a dibujar una sonrisa tonta en la cara, espectacular el público anima mucho, me lo paso pipa esos kilómetros, sigo con la sonrisa ni rastro de fatiga, llegamos a la entrada a la Ciutat de las Arts, el último km a 4:38 he bajado un poco pero no importa estoy disfrutando como un niño, recta de entrada, un corredor se pica y comienza a esprintar, hoy nadie me da un palo, jajaja, lo sigo, últimos metros, veo una fotógrafa que me esta sacando una foto hago la celebración que tenía pensada, espero que salga la foto… cruzo la meta, le choco la mano al corredor con quien he esprintado, que felicidad, inmensa felicidad, levantó los puños pegó varios gritos, la gente me mira me da igual, Mierda!!! Por fin!!!!, tres año para este día, pues ha valido la pena!! 

Recojo la medalla, y me comienzo el camino hacia el kilómetro 17 de la maratón, ahora toca dar ánimos a los de la maratón y sobre todo a Francesc, camino contento, aún con la sonrisa tonta en la cara….

Muchas gracias a todos por vuestros ánimos, por compartir entrenos, por los consejos, etc, dicen que el Atletismo es un deporte individual pero yo no lo creo sin gente como vosotros detrás es más difícil.

Sempre Xipirun.

Marató de València amb il.lusió

Francesc 06/12/2018

OBJECTIU INICIAL: ser un sub4

PLA D’ENTRENAMENT PREVIST
12 setmanes de preparació, d’uns 75 km de mitjana, amb tres tiratges llargs de 28-30-32 km.
EXPERIENCIA: 4 Maratons BCN 4:12 (2.011) / 4:06 (2.012) / 4:52 (2.015)  VLC 3:58:12 (2016)

OBJECTIU REAL
Una vegada realitzat el pla d’entrenament, i valorant l’entrenament realitzat i l’estat físic; així com els TEST realitzats indiquen un estat de forma de 4:15.

PLA D’ENTRENAMENT REAL
Del pla previst d’entrenament al real, en les 12 setmanes d’entrenament la mitjana de km és de 62.8, així mateix dels tres tiratges llargues només he fet la de 28 km.` Perquè? Bé, són gairebé 62 añitos, i el bodi és el que hi ha, a més dels meus problemes de genolls gastats.

VALORACIÓFINAL
És clar que amb el poc volum de km, sumat sobretot a la falta de tiratges llargs ( 30 i 32 km), no era aconsellable sortir a per un sub4. Així també m’ho van manifestar els meus amics, aquells que et diuen la veritat encara que sigui dura escoltar-la. Gens a favor per intentar el sub4.
Ho assumeixo, però em conec.

DÍADE LA MARATÓ
No he descansat bé, habitació no habitual, llit diferent, la nit se’m fa llarga, la qual cosa em dona per pensar, i canvi d’opinió cada 5 minuts, decideixo sortir a sub4 i 5 minuts després decideixo sortir a 6:00 —> 6:10, així tota la nit, ja,ja
M’aixeco i amb els xipirunsens preparem, esmorzar, WC, i comprovar que tot l’equip esportiu està en condicions. Baixem en bus, després de 20 minutsa la parada arriba el bus, podem pujar sense seient, però després de la següent parada, ja no cabia ningú més, o sigui trajecte directe a la sortida. Tema bus és arriscat.

Ja estem a la ciutat de la ciència, de nit, ens trobem amb coneguts, i  correcatsi uns altres, foto, xerrada, estic una mica nerviós ja que encara no he decidit el meu ritme de sortida.
Manu 1.1, m’acompanya en tota la prèvia, deixar borsa, arribar al calaix etc; em tranquil·litza ja que a mi em costa orientar-me, gràcies.
Arribo al calaix de sortida i comencen les emocions, quina FELICITAT poder estar a la sortida entre aquest munt de maratonians,ja,jaArriba l’hora de decidir i com no podia ser d’una altra manera decideixo sortir de gom a gom i i els km diran , je,

S’acosta la sortida del meu calaix, que emoció, allà anem, ….. MERDA tallen la nostra sortida i em quedo en primera fila tallat. Segons sembla va haver-hi algun error i com s’estava saturant el carrer de sortida van tallar a sac en el calaix gris.
Decepció, 4 o 5 minmés d’espera, ara sí sortim ….. QUE GRAN ….. anem-hi gasss.

KM 0 a KM 10
GAUDINT com un nan, quina meravella córrer la marató. KM 0.5 la clacaXipirunanimant, quin goix. Són 10 km de gaudiment total, clavant el ritme a 5:40. En km 8 primer gel.

KM 5 Temps 28:23 Pla 28:25 KM 10 Temps pas 56:39 Pla previst  56:50.

KM 10 a KM 20
Segueixo gaudint com un boig corrent, molt entretingut mirant a uns i a uns altres compartint aquesta sensació i molt feliç. KM 12 la clacaXipirunara ja amb Manu 1.1, Xavher, Oriol, foto i em surto ….. KM 18 segon gel, i rebut primer WhatsAppde l’home del mall, diu » revisa el teu ritme o ens veurem aviat». Hummmm, decideixo seguir a ritme de 5:40 fins a la mitja Marató i després baixaré ritme a 6:00. Temps pas per mitja marató de 2:00:49 el Pla previst de 1:59:59.

KM 20 a KM 30
Vaig bé, però advertit per l’home del mall, baixo el ritme a 6:00 KM 20. Començo a notar que tinc més set del normal, en els avituallamentsbec molt, mala senyal, la calor i el sol comencen a atacar, això tampoc afavoreix. Pas per KM 27 i una altra vegada la clacaXipirunquina alegria, ja no surto tan bè a la foto, corren amb mi un km i els dic que estic fotut però content. Nou Missatge per WhatsAppde l’home del mall,em recorda que m’estic esgotant i vindrà a veure’m aviat, per la qual cosa baixo de nou el ritme ara a 6:10-6:15.

KM 30 a KM 42

Començo a estar muscularment fatigat, de cardiomolt bé, trobo a faltar els tiratges llargs; bec ampolla sencera en els avituallaments, mal presagi, i començo a veure el mur, m’apareix en l’esperat km 32,ho sabia, però segueixo content i feliç. Em dic: ARA PENSA, ara toca el cacoi sobretot no lesionar-te o no seràs finischer, CONTROLA EL TEMA. I així, content, assumint que això serà fins al final i que el sub4 pansa a ser un sub4:30 d’objectiu. És un tram que dona per a tot, veus corredors que van sobrats fins a meta, uns altres que van patint, uns altres que estan utilitzant la teva mateixa tàctica del cacoi uns altres que llastimosamenteno podràn ser finischers, es van quedant amb trencaments musculars pel camí. Els punts de reflextiren  fum, no donen l`abast jeje
Per la meva banda seguir, gaudir i sobretot no lesionar-me, el rellotge del temps passa a l’oblit, serà el que serà, ni ho miro. Arribo al km 40 i allí està, LA CLACAXIPIRUNA, els dic allà vaig tot bé, no tinc pressa per arribar, cal gaudir-la je,jeEstic tan PETAO muscularment, que ni en baixada ni amb la claca,la màquina no funciona, i sobretot no em puc lesionar.

Arriba l’esperada catifa blava, i la bonica recta d’arribada, és el moment TOP, anem-hi xaval a gaudir-la, ENFILO la recta i em dic i sense caminar, ENTERITA  fins a l’arc , je,jei així ho faig, passant per davant de les 7 càmeres de fotos que hi ha i dedicant un postureoa cadascuna d´ elles. Sensacions FANTÀSTIQUES poder acabar una altra marató i van 5 en 7 anys.

Agrair a tots els meus amics i companys, tot el suport rebut a destacar als Xipirunsd’aquesta expedició de VLC, Manu1.1, Xavheri Oriol, per tota l’ajuda moral i logística del cap de setmana. Temps final 4:31:33 que no estamos tan mal jeje

TEMPS FINAL DE: 4:31:33

Marató Pirineu 2018

Pinelli 01/10/2018

Bé , després de molt de temps fent distàncies de mitja marató de muntanya , vaig decidir-me a fer un pas mes i fer una marató .. L’escollida es la marató del Pirineu , pel seu entorn i  duresa  .. després de 4 mesos mes o menys ben entrenats em posaré  davant de la meva primera marató de muntanya .. 

Els Días previs han sigut moguts per un tema familiar que no s’ha resolt fins a ultima hora de divendres , ja amb això solucionat estaba 100×100 per la cursa .. 

primera cagada va ser l’hotel que vaig agafar , estaba a 800 m de la sortida però l’accés al poble era únicament per carretera .. a les 6:00 , a les fosques  era perillós .. per sort l’hotel era ple de corredors i se’n van oferir uns cuants .. vaig anar amb un corredor de Terrassa  , ( gràcies Carles ) .. i em va deixar a la meta .. per anar a deixar la bossa … però , sorpresa , no te en guardaroba , un munt fe corredors , cabrejats corrent per buscarse la vida , per sort , el Toni Beltrán la va deixar a la seva habitació d’hotel .. a l’hotel tinc la sort de saludar al pablo Villalobos .. un tío conegut a corredors i molt sencill .. comenten la jugada amb el rutxi ,Edu Toni i dion , el dabit no Ho veig ( va sortir del darrere a ultima hora )  .. dintre del corral em dono comte que no tinc ni les ulleres de sol ni la gorra ..  en ment , primer avituallament en 1:50 h .. ho puc fer fàcil però depenent dels taps … musiketa guapa i sortida .. 

Bellver – cortals  10.5 kms 707+ i 154- 

Sortida .. 100 m i tap de  collons .. cagundeu .. els primers kms fàcils i a ritme .. ja caminarem .. vaig avançant gent però no tinc les cames lleugeres .. primera pujada forta i nou tap .. parats completament .. calma .. avancem a bon ritme però les cames no van com sempre .. a vegades em pasa i després torna’m al seu lloc .. acabem la primera pujada i a la baixada estic molt còmode inclús puc donar una mica de canya sense flipar me .. d’aquesta manera arribem al primer avituallament en 1:35 h , però el xip està a la sortida i marca 1:41h , súper bé .. això em dona forces ..

Cortals – pas de gosolans  11.3 km 1164+ i 303 – 

 ..  .. una part d’aquest tram  la vaig fer amb el rutxi a l’agost  , però en cursa canvia molt , continuo amb bastons i agafo el meu ritme fins arribar a roca de la moixa .. unes espectaculars vistes per parar 5’ i descansar una mica , continuem pujant per una vertical molt tècnica i ara que les cames anaven millor , comença una pubtxada al bessó esquerre .. no para de punxar , prenc sals .. i em poso musiketa per intentar no pensar massa .. funciona , a la mitja hora ja ni  recordava lo  del bessó .. m’animo  bastant fins i tot puc incrementar el ritme i vaig avançant a gent ,, per primera vegada a la cursa estic còmode .. deixo al dion i Edu uns metres al darrere però la idea era anar amb ells que son els experts .. arribo a pas de gosolans i soc conscient de que tinc mes de mitja cursa feta .. vaig molt bé ..

Pas de gosolans -Aguiló  2.1 kms 0+ i 416-

 comença una baixada de 2 kms fins a avituallament 2 (aguiló ) ..súper tècnica i perillosa ..  ens juntem un altre vegada i aquí la cago al menjar meló i RedBull .. no se perquè collons vaig menjar això però el meló estaba boníssim i el red bull vaig pensar que pot ser donaria ales 😂… arribi en 4:22h 

Aguiló -martinet 9.8 kms 148+ i 1206- 

 el cas es que comencem una baixada de 10 km i 1200- , o sigui que tenia que donar-li canya a les cames perquè les tenia bé .. aquestes baixades combinen baixades suaus amb baixades molt picades que tens que anar frenant i això mata els quàdriceps .. vaig tirant i cada vegada els quàdriceps pitjor .. així que al arribar a montella decideixo no forçar mes i acabar la baixada mes lent però a bon ritme . Arribo en 5:45h 

Martinet – nas 6.3 kms 297+ i 41- 

 

, arribem a martinet i tot i que ara se el que queda per meta ja que l’havia entrenat  (12 kms ) també sabia perfectament que es la trampa de la marató .. tothom es creu que es bufar i fer ampolles i res de res .. lo havia  vist i estaba advertit .. a  l avituallament ens espera l’ oriol i el xavher que han vingut a donar ànims .. ( os estimo kbrons ) i li deixo els bastons pensant que la pujada forta la faré bé sense ells , cagada , tinc els cuadriceps molt carregats i torno a menjar meló ( no se que collons però estaba boníssim ) aquesta vegada paso de red  bull , crec que no hi havia ..  el dion i Edu surten  i jo espero una mica mes per canviar de samarreta .. havia començat amb la Correcat i havia d’acabar amb la xipirun .. vaig beure molt i sabia que aquest tram era el pitjor de tots , la calor , el terreny trencat y la puta pujada a nas m’esperaven ..    només sortir ja em dono compte  que ja no vaig tan bé , als dos kms el ritme cau en picat .. ara les baixadetes al trot i pujadetes caminant , no n’hi ha res pla .. va pujant i pujant .. jo cada vegada mes lent fins que ja no tinc energia .. tan sols penso en la pujada a nas .. creuem el riu i cap a dalt .. sense bastons .. el bessó esquerre torna a donar pel sac , però ja em dona igual , ja acabo ..  vinga que quant estiguis a dalt es pla i baixada .. i una merda .. després de la pujada interminable tenim l avituallament de Nas , l’últim .. allà veig al dion i al Edu que estan millor que jo .. li dic que no m esperin .. 

Nas – Bellver  5.7 km 59+ i 238- 

Tram final .. ara se que acabo dintre del temps sobrat i inclús puc salvar el Sub 8h .. intento correr els plans i les baixades però tinc que parar moltes vegades .. el pit el sento pressionat i no em deixa correr .. el pols el tinc perfecte així que estic tranquil .. aquesta es la part de la marató que l’he pasat pitjor i millor a la vegada .. pitjor perquè anava fet caldo i millor perquè he pogut conèixer gent que em anat avançant nos tota la cursa i hem acabat quasi junts .. parlant amb uns  i altres vaig fent i cada vegada mes a prop de meta ja comencem a veure gent per les afores del poble animant i això fa que vulguis o no agafis forces .. pujadeta cabrona just abans de meta i a la zona de meta tota la claca xipirun i família  donant suport .. moment màgic quant la meva filla fa la entrada a meta amb el seu pare .. collonut .. 7:47h molt bon tems ja que anava a buscar les 7:30h però no he pogut ..   moltes emocions i agraïments a tots .. 

 A  l’avituallament final no li falta res , Bueno cervesa , que la tenim que comprar fora .. lo demés perfecte .. buti , pasta fruita .. el  que pasa es que no entra  res .. despres dutxa i cerveseta per celebrar-ho amb el Toni Beltran , dion i famílies .. amb la resta de cracks farem un altre quedada també .. un cap de setmana per recordar i una marató que em sembla que tornaré per acabarla millor .. no se si l’any que bé però tornaré , encara que tenen que millorar aspectes com recollir Dorsal a baga , guardarroba i les dutxes donaven fàstic .. sort que jo vaig utilitzar la de l’hotel del Toni ..😄👍 

gràcies a tothom que heu fet possible tot això i a tots els  que d’alguna manera s’han vist implicats en aquesta aventura  no posaré noms que segur em deixo molts .. a corredors.cat , a xipiruns.cat , mossenaires , amics de strava i amics en general  , família i en especial a uns amics que ens hem juntat per fer aquesta marató i compartir alguns  entrenos .. gràcies a tots i fins la propera .. 

Vídeo: Videos

 

Crónica de un buen recuerdo

Manu Portillo 30/11/2017

NOVIEMBRE DE 2017

MARATÓN  ½ MARATÓN 10K DONOSTIA

No soy mucho de hacer crónicas y si las hago lo justo pero esto promete tocho, espero haceros llegar algunas sensaciones.

23/11  Último entreno, sólo he tenido 6 semanas de tiempo para preparar esta mitja por acomodarme demasiado este verano y otras circunstáncias pero las sensaciones són buenas.

Me subo al coche pongo la rádio y suena The rising de Bruce  Springsteen buen presagio, antes de una buena noticia o un buen momento otras veces he escuchado una canción de Bruce por la radio, por la música de otro coche, por la calle que sé yo…Llamadme loko si quereis pero es verdad.

 

25/11  6:00, 3 Xipirunes (Alfons, Oriol, Xavi) pasan a buscarme por casa e iniciamos viaje en coche hacia Donostia, vamos haciendo broma, risas, escuchando música, bonitos paisajes otoñales por Aragón, almuerzo en Ejea de los Caballeros, más bromas, más risas, más música y así hasta llegar a destino la verdad que el viaje no se ha hecho pesado.

Llegada al apartamento que está de 10 (gracias carlos) dejamos las cosas y quedamos con otro par de Xipirunes (Mònica i Joan) que llegaron ayer.

 

Nada más verlos nos saludamos y decidimos de ir a comer pintxos por el casco antiguo pero antes de meternos por las callejuelas nos acercamos al inicio del Paseo de la Concha donde nos hacemos unas bonitas fotos de recuerdo y de ahí si que nos adentramos en las callejuelas del casco antiguo para atacar unos pintxos, – mientras mentalmente me voy diciendo que donde nos vamos a meter… bar, pintxo, txakoli, bar, pintxo, txakoli, bar, pintxo, txakoli…. y mañana no sé quien va a correr porque yo 1 vale, 2 también, 3 venga y a partir de ahí ya me disperso y “living la vida loka”- menos mal que fuimos moderados y nos comportamos bastante bien.

 

Mientras ibamos callejeando me iba invadiendo cada vez más una extraña sensación desde que había llegado a San Sebastián y es que se me hacia raro estar allí si Rosa Mari, ella que és una enamorada de la ciudad  que siempre me ha dicho que si alguna vez se pierde que la busque allí, además Donostia nos recibia con sus mejores galas otoñales (cielo gris, calles mojadas, hojas en el suelo, árboles dorados y rojizos, un poco de frío…) la Plaza Guipuzcoa estaba especialmente bonita, una sensación de paz y tranquilidad que no te hace pensar que realmente estas en una ciudad.

 

En fin… después de comportarnos bastante con el tema pintxos tomámos un café en la Plaza de la Constitución y subimos caminando a por el dorsal para estirar las piernas por el Paseo de la arboleda de Guernika especialmente bonito en esta época también.

 

Recogida de dorsales, fotos de rigor y allí nos encontramos con Aurelian que había llegado el día de antes para estar concentrado y descansado ya que su objetivo era hacer Sub.3 en la maratón o 2.55 quien sabe.

Lo veo como en una nube pero aparentemente tranquilo, si me dice que se había fumado algo me lo creo.

 

Encaramos el camino de vuelta deshaciendo el Paseo de la arboleda de Guernika  hacia abajo hasta llegar al centro donde nos despedimos de Aurelian hasta el día siguente.

Nosotros decidimos ir a descansar al apartamento y de camino pensamos de pillar unas pizzas para cenar en casa y decírles a Joan y Mònica que se vengan a cenar, no había especialmente ganas de volver a caminar sin rumbo buscando un sitio para cenar, al menos personalmente yo -Estoy ya cansado de caminar, me duelen las rodillas y con la cabeza puesta en la carrera de mañana-.

 

Cenamos seguimos con las bromas, las risas, alguna anécdota mientras pása el rato volando y empieza nuestra gran preocupación estamos llamando a sitios para reservar donde comer al día siguente y no hay, se apaga el cachondeo y empezamos a ver que el xuletón prometido és eso, una promesa. Sólo se habla de xuletones pero ni palabra de correr jajajajaja!!!. Lo pasamos muy bien cenando pero nos quedamos deshinchados con lo del xuletón ¡JOER!.

 

26/11  6:00 Suena el despertador y lentamente nos vamos poniendo en marcha, desayunamos algo en casa y salimos para ir a buscar la lanzadera donde nos volvemos a encontrar con Joan y Mònica para nos lleve a Anoeta.

En el bus veo a un japonés que ya ví hace 2 años cuando vine a correr la maratón -interiormente voy pensando que me hacia gracia ver a la misma persona, a la misma, hora, en el mismo lugar, mismo destino que hace 2 años me sonrío para mis a dentros-

 

Llegamos a Anoeta y nada más bajar del bus somos recibidos con un buen chaparrón, aunque hay esperanzas de que no llueva el día promete,  empezamos a correr a medida que la lluvia arrécia para no mojarnos antes de hora y salvaguardarnos dentro del velódromo,una vez dentro  como vamos con tiempo de sobra decidimos sentarnos en la grada para ir viendo cómo va llegando la gente y va tomando ambiente el tema.

Ya no hay tantas risas,empezamos a tener en el pensamiento la carrera o, al menos yo que sí me noto más evadido y a estar más concentrado. Al lado nuestro se colocan otros compañeros Correcats (Antirco, Sandman, Apintu), nos saludamos, charlamos un rato y prácticamente empezar a prepararnos, hacer un último pis y a calentar.

Ya todos nos hemos casi separado, empezando a calentar me encuentro con Aurelian nos saludamos y me quedo ya con el hasta la salida, de camino vemos salir a los 10k. Nos paramos a observar para ver si vemos pasar a Mònica y Xavi, no los vemos habrán pasado ya, seguimos nuestro camino y nos encontramos con el crack Joan que nos saluda, nos hace una foto y nos anima, nosotros seguimos nuestro camino y ya en el cajón 1 nos despedimos yo me quedo ahí y él se va al cajón 2. Aunque he visto tranquillo al Au, decido irme al cajón 2 para estar con él y en cierto modo tranquilizar  o lo que sea si lo necesita esos nervios y esa calma tensa momentos antes de la salida, aunque tengo claro que no iremos juntos como mucho algún km. Veo que está con Danistal le saludo también, ultimo choque de puños y salida.

 

Nada más salir dispersión total, demasiada gente, salida bastante estrecha y lenta el primer km. A 4:25 y los 2 siguientes a 4:15, hasta bien entrado el km.4 no consigo coger el ritmo más o menos deseado 4:05-4:07 madre mia!! casi 1 minuto perdido nada más empezar cuando se intenta ir a buscar MMP (personalmente con el cambio de recorrido de este año en la salida la han cagado mucho), intento no ponerme nervioso y querer recuperar ese tiempo deprisa soy consciente que el entreno ha sido sólo de 6 semanas y esto va a terminar con MMP o gaseosa, al menos intentar que la gaseosa no sea muy béstia sé que a partir del km.15 puedo empezar a sufrir, así pues intento coger una velocidad crucero, concentrarme al máximo y mantenerme lo más cómodo posible.

 

Van pasando los kms. las sensaciones son buenas los voy deborando aunque con un puntito de sufrimiento también por ir ganando segundos perdidos, a partir del 14-15 la calculadora mental empieza a trabajar pero no quiero pensar mucho quiero seguir concentrado sobre el 16-17 escucho un grito muy fuerte que dice “PALOMOOO”, me da alas cuando tal vez empezaba a pensar demasiado, no levanto la cabeza ni me giro pero sé que ha sido Ori, a partir de ahí apreto el culo un poco más y me planto en el km19. Ahora sí que empiezo a mirar el gps constantemente, mi cabeza trabaja como una calculadora y el objetivo va a ir por segundos, mantengo el ritmo entre los gritos de la gente pero sigo sin mirar a los lados cuando en un momento dado escucho otro grito muy fuerte “Manu a la derecha, a la derecha” no lo he visto pero es Joan que me ha visto tan enchufado a lo Forrest Gump que me iba recto, sin pensarlo me voy hacia la derecha y entonces veo unos metros más adelante a la izquierda un cartel que pone maratón (2a.Vuelta recto) por lo visto luego rectificaron y pusieron el cartel antes y no después del desvio de donde nos separabamos los de la media de los de la maratón, todo un detalle señores.

En fin… sigo, último km la cosa va justa, justa, justa no, lo siguiente se me hace larguísima la recta que hay antes de entrar en el mini Anoeta, entro a la pista últimos 200m. Apreto lo que puedo, el reloj de la llegada no funciona paso por línea de meta y para el gps en 1:27:00 hago un gesto de rábia, de alegria, le doy una patada al suelo, no sé con la satisfacción de haber hecho una mitja redonda pero la duda del Sub1:27.  Xavi me da un grito lo veo, nos saludamos y me pregunta -¿que has hecho?, creo recordar que le hago un gesto de confirmación, me tomo unos segundos a tomar aire y voy tomando la salida de la pista para encontrame con Xavi que me dá un fuerte abrazo.

 

Luego ya en la grada cambiado, tranquilo, relajado junto con Mònica y Xavi a esperar que lleguen el resto de compañeros, al cabo de unos minutos llega Alfons y después Oriol, también contestos de finalizar la mitja. Grandes Felicidades!!!

 

Ya todos reunidos en la grada incluido Joan esperamos espectantes la aparación de Aurelian que todavia le queda un rato por terminar la maratón, con la mirada puesta en la contrameta lugar de entrada a las pistas en mi cabeza voy repasando momentos de la mitja que acabo de terminar muy contento por la carrera que me había salido, por el tiempo pero…-realmente el objetivo era sub.1:27 vaya mierda de segundos, culpo la mala salida, los segundos perdidos, pequé de conservador por miedo a petar?, ya me fué bien una salida lenta para no quemar tanto de inicio?, que hubiese pasado si hubiese salido desde el inicio al ritmo previsto…ya no se sabrá- en esas que vemos entrar al Au va a hacer Sub.3 sobrado y además Xavi comenta que MMP también 2:57:07, le gritamos desde la grada con todo nuestra fuerza, le saludamos, nos vé, nos alegramos muchisimo por el tiempazo y la maratón que acaba de hacer espectacular FELICIDADES!!!.

Bajamos a buscarlo lo saludamos, abrazamos, hacemos fotos con él, en ese momento pasa por nuestro lado Esther una chica del Castillejo&Caceres que he visto entrenar por el Prat en más de una ocasión y en varias curses, aprovecho para felicitarla ha hecho un tiempazo también 3 Horas, FELICIDADES!!!!.

 

En realidad felicidades a todos, es un éxito muy grande calzarse las zapatillas, salir a correr , a entrenar y ponerse en una salida de cualquier carrera sea la que sea, se tenga el tiempo que se tenga.

 

Una mención también a Joan que estaba inscrito, ha estado el finde en SS con nosotros y no ha podido correr por una fascitis que arrastra desde el verano, a mejorarse rápido y ánimo company!!!!, eres en crack.

 

Joan no ha corrido pero hizo su parte de trabajo, ya os comenté que en la cena de la noche anterior nos quedamos chafados porque no encontrabamos sitio donde comernos el xuletón prometido, pues el tío encontró sitio en Tolosa en un lugar con muchísimo encanto, un lugar con aspecto de taberna antigua, muy vieja -Casa Julian-

Un lugar de donde salimos encantados de la atención recibida y lo bien que comimos, todavia estoy salivando con los xuletones de kilo, el vino y los postres, un lugar que no sólo recomiendo sino que una vez en la vida al menos hay que visitar.

 

Y ya con la tripa llena y la satisfacción de trabajo hecho nos ponemos otra vez en marcha de vuelta para casa, intentamos seguir gastando broma, charlar, mirar el móvil para distraernos y hacer la vuelta más amena pero el finde ha sido intenso, el cansancio se nota y hay ganas de llegar a casa.

 

Gracias a Xavi por ser el que ha llevado el peso del viaje tanto a la ida como a la vuelta y lo pesados que hemos sido metiendonos con el PANDA.

 

Ha sido un fin de semana muy guapo y esto es parte de ser Xipirun, PORQUE MOLA!!!!

 

NOS VEMOS EN EL CAMINO!!!

 

  1. Al llegar a casa mi hija está despierta esperando junto con mi mujer en el sofá, dice que queria verme y regalarme un “xipirón o pulpo” que había hecho por la tarde de plastilina.

Donostia té un do

ALFONS VILLARINO·LUNES, 27 DE NOVIEMBRE DE 2017

Cada cop que la visito, cada cop que hi aterro m’atrau més. Hi ha qui diu que hi viurà en un futur. Aquest cap de setmana, expedició xipiruna.

 

Dissabte ens rep una atmosfera concreta, una climatologia molt particular, un encís que es desprèn dels carrers humits. Territoris en la memòria, el mercat i l’entrada al barri antic, aprofitar el bon costum local d’alimentar-se a base de “pintxos”. El Kursaal, Zurriola i el Urumea i les marees que canvien. Aquest cap de setmana va tocar la vorera del riu, des de Gros fins Anoeta amunt i avall. Passejada en grup, pitrall i unes pizzes en grup d’amics. Bromes i bajanades múltiples per rebaixar la tensió creixent. Es fan concursos “amañaos” per escollir en millor llit, es fa un ball de màscares pujat de to i ens recollim d’hora. La cursa espera. Compartir amb xipiruns no té preu.

 

El Domingo amanece frío y nublado y la llovizna te recuerda claramente dónde estás. Donostia a oscuras buscando llegar a la salida nos cruzamos con algunos rezagados de la farra del sábado que agoniza. Bus lanzadera y una tromba de agua que nos da la bienvenida al velódromo. Algún mal presagio y temor a las condiciones que nos vamos a a encontrar. ¡Ay! Como nos caiga tal aguacero durante la carrera ¡Glups!

 

Deixem bosses i ens refugiem a les files de seients. Petita concentració groga-pastanaga de germanor per desmentir els rumors que ens puguin aplicar el 155.
“Porque mola” – Dí que sí, “Palomo”. Els Xipiruns ja fem grupets buscant el company adient. Primer, la Mònica i el Xavi surten per fer els 10. Rumores malintencionados i agoreros afirmaban que “el panda” no tomaría la salida o abandonaría pronto. Mentida, la representació xipiruna va complir amb escreig malgrat alguna amenaça lleu “si me dejas ahora, te pego” (km 9 de cursa).
A la part del darrere de la sortida de marató i mitja ens situem l’Oriol i jo repassant la tàctica a seguir en cursa. Ritmes, com evitar l’error habitual de sortir massa fort i cremar-se d’hora, mirar al cel i resar perquè ja no plogui més.
Una sortida amb carrers estrets i dificultats per avançar que provoquen un petit tram de cross improvisat amb temps de pas més lents del que esperàvem. Fem petits eslàloms i alguna estrebada per avançar corredors quan es feia un tap a cursa. Al km 7 ja no noto la motivadora presència de l’Oriol, que ha quedat un pèl al darrere. Plou. Zurriola amunt i avall per tornar i encarar La Contxa. Vaig fent molt regular. Vaig perdent segonets però mantinc un bon ritme. Quan encarem la zona universitària, llarga avinguda i el sol surt per cegar-nos un bon kilòmetre. Arriba la part “cabezona” del circuit i començo a patir. L’Oriol per aquí pateix una estrebada a la planta del peu que l’obliga a aturar-se i estirar la part adolorida. Però segueix amb empenta i acaba dignament.
Per la tornada per Mirakontxa creuo quatre paraules amb una corredora local que porta un ritme similar i fa estona que coincidim. Ella fa la “entera” i em diu que anem a un ritme de 5’30”. Cinc per sota del previst però ja vaig justet. Perdo la referència del km 18 i em castiga moralment. La visió del 19, però em revifa i apreto lleugerament. Quan arriba el 20 ja només penso en el trencall a mà dreta que encamina a l’estadi. El Joan és allà esperonant-me i jo ni el veig ni el sento. Ja vaig en pilot-automàtic fa estona.
El camí que porta a l’estadi semblava molt més curt quan hi vam passar ahir. Avui se’m fa etern i maleeixo als qui van davant meu perquè “encara” no fan el revolt necessari per entrar a les pistes. Finalment, arriba i encaro l’estadi apretant. Accelero tot el que puc i entro eufòric. Aixeco els braços i saludo als xipis presents a les grades.
Per adobar-ho, la cirereta la van posar el Palomo a la mitja fem una MMP fantàstica 1h27’03” (tranquilo Manu que los 3” no molestan para nada) i “Caballo Loco” que es va clavar un sub-3h memorable, amb arribada espectacular amb tota la claca xipiruna botant i cridant a la graderia.
Una dutxa ràpida i vam sortir pitant cap a Tolosa on la genialitat i constància del Jonibegut havia localitzat la última perla del cap de setmana, Casa Julián. El tema estrella de les converses del dissabte previ va ser -contra pronòstic (o no)- el txuletón. La idea de fer un tiberi com Déu mana on era obligada la seva presència fou àmpliament demandada durant les converses de dissabte. I aquí el Joan va agafar el relleu i va fer un munt de gestions per aconseguir-ho. Joan, t’anomenem coordinador de logística d’ara endavant.
Arribem i Tolosa ens rep -per variar- con cielo encapotado y fina lluvia. Casa Julián té un ambient a “fonda” tradicional amb un surtiment d’ampolles vintage on hi vaig veure relíquies des de Veterano fins a Marie Brizard. Ens atenen amb molta cordialitat i ens fan sentir còmodes des de l’inici.
Cogollos, pimientos del piquillo farcits, postres casolans de la terra acompanyen els txuletons que van apareixen i desapareixent de la taula. Ens plantegem la opció de demanar-se un altre i tot són excuses (la tornada, el cansament), es produeixen abandonaments i el nucli dur (Manu, Oriol i Alfons) acaba cedint a canvi de postres. Tot regat amb un bon vi negre que es va encarregar d’escollir el coordinador Joan. I no m’oblido de les cambreres que van causar furor entre cert sector.
Carretera i manta de la mà de un gran Xavi -gràcies al pilot- i enfilem la tornada amb un parell d’aturades en àrees de servei d’Alfajarín que evocaven “Historia de la puta mili” que vam compartir els veterans de l’expedició.
Un altre cop torno de Donostia amb un somriure. Alguna cosa té.
I m’agrada.
Gràcies, xipis, sou molt grans.

Crónica TW 2017, equip IronTrailwalkers

Doncs bé companys. Vaig prometre que us faria un resum de l’experiència a la TW del passat fi de setmana i aquí la teniu.

Les dues setmanes prèvies a la TW no havien estat bones per mi. Primer vaig anar al CAP per un tema de tensió arterial i van retindre’m allà perquè tenia la alta a 20. Una pastilla i a vigilar-se diàriament, però el que mes em va afectar va ser una conjuntivitis aguda severa que va fer tancar-se l’ull i inflamar-se fins al punt d’haver d’anar tres cops a urgències i amb un pronòstic de curació de 2 a 3 setmanes. Tot això, el dimarts abans de la TW. Total, que es va tenir que activar el plan B de buscar un substitut. Al final, pel dissabte de la TW, tenia l’ull millor i amb cura i poc a poc, vaig anar-me cap a Olot sense saber-ho el grup.

Els pronòstics eren de pluja tota la tarda del dissabte i només arribar a Olot va començar a ploure. Per sort, poc abans de la sortida va parar de ploure i ja no la vàrem tornar a veure en tota la prova.
La TW va començar a l’hora en punt i l’equip va començar a aplicar el plà previst. Aquest era de 10 minuts corrent i 3 caminat. Jo sempre vaig dir que si es podia mantenir aquest ritme fins el K40/50, doncs jo ja estaria satisfet.
El pas per Sant Feliu de Pellerols (K17,6), segons el pla previst. Primer avituallament i endavant. Temps de pas 2h13’
El segon avituallament era a Les Planes d’Hóstoles (K23,3) Temps de pas 2h53’. Allà ens esperava la família Pinelli. Quina alegria trobar-te amb amics com ell pel camí. També ens esperava el gran Dion. Els corredors seguien amb les premisses establertes. Tot OK.

Tercer avituallament a Amer (K31,4), la “vila del President”, i allà l’equip d’assistència va aprofitar per fer una mica de menjadeta a base de carn a la brasa. L’equip arribava amb un temps de pas de 4 hores y 17minuts. Avituallament ràpid de fruits secs, una mica de fisocrem a les cames i canvi de roba en alguns membres. Tots estaven molt sencers, encara que el David va passar una petita crisis, la qual va saber gestionar-se molt correctament.
Pas per Anglès (K38,9) amb un temps de 5h35’. De nou ens trobem al amic Dion i allà ens esperaven també el David Patán del Blogmaldito i la seva companya, la Vanesa. El equip seguia molt sencer i en aquest tram era la Alba la que va patir una petita crisi d’engoixa. També solucionada amb mà dreta pel equip.
Avituallament pirata de Bescanó. Es un avituallament que antigament es feia allà, però que en les darreres edicions de la TW l’han anul·lat però fan la vista grossa amb la gent que avitualla a l’equip. Degut a que el tros d’Anglès a Girona es bastant llarg (18k’s) vàrem optar per assistir allà. K48 amb un temps de pas de 7h30’. Una mica de beguda, fruits secs i cap a Girona que fem tard.
Punt de pas de Girona a la Fira de mostres (K56) amb un temps de pas de 8h06’. Allà els quilòmetres ja es comencen a notar i s’aprofita la parada per fer un àpat mes copiós que els fet fins aleshores. Arròs, amanida, humus, gall d’indi, etc… Va ser una parada una mica mes llarga que les anteriors, però del tot necessària per tornar a carregar les bateries.

Pas per Cassà de la Selva (K71,3) amb un temps de 11h20’. Per mi la pitjor etapa de la prova per ser lletja i amb problemes de marcatge del camí a la ciutat de Girona. Arriben a Cassa i ja comenten que al sortir de Girona han fet una mica de CaCo, però que ja després han fet tot el camí caminant ràpid. Com he dit abans, jo estaria satisfet si feien el CaCo fin el K40/50 i ho han fet fins al quilòmetre 60. Arriben a Cassà ja amb la acumulació a les cames, però estan bastant sencers. Nou avituallament i cap a Llagostera.
Punt de control de Llagostera (K80,9) amb un temps de 16h15’. El cansament ja es nota i apareixen les butllofes als peus del David i de l’Albert. Passen per les mans dels podòlegs de la Organització i els hi arreglen els peus per poder continuar. Apareixen sobrecàrregues a les cames de tots quatre i jo mateix els hi faig un massatge ràpid a tots. El David es queixa també d’una contractura a la espatlla amb massatge inclòs del fisio particular. L’avituallament es perllonga una mica més del desitjat però el cos ho demanava.

Arribem a Santa Cristina d’Aro (K90,6) amb un temps de pas de 15h24’. Ovació de gala per part dels voluntaris al pavelló i darrer avituallament. Les seqüeles de guerra ja son evidents i l’Albert ha de ser “reparat” a l’altre peu per part de la Helena, de mes butllofes. El David també te problemes a les plantes del peu i les dues noies aguanten molt be el quilometratge. Últims aliments encara que ja entra poca cosa i a fer els últims deu quilòmetres.

Quan els del equip d’assistència arribem a Sant Feliu, aparquem prop de l’arribada i anem a buscar als companys. Son les tres de la matinada passades i fem el recorregut al inrevés. Els trobem a un parell de quilòmetres de la arribada i per mi es el moment mes emotiu de tots els viscuts. Cops de mans i fem tots junts els darrers quilòmetres. Un munt d’emocions s’apleguen en aquells moments. Realment estan cansats dels 100 quilòmetres que porten a les cames, però ja no hi marxa enrere. Sentiments a flor de pell. Arribem a Sant Feliu amb un temps de 17 hores i 36 minuts. Abraçades i petons. Molt emocionant tot plegat.

Retirada a dormir al hotel de Sant Feliu fins a les 10 del matí, i al dia següent celebració primer a Sant Feliu amb pastes i cava i després menjar a Can Cassoles tot l’equip al complert.

Experiència inoblidable i que tothom hauria de viure al menys un cop.

Per cert, si voleu mirar un pastel de vídeo de 32 minuts, ho podeu mirar a: Video IronTrailwalkers

Marató Barcelona 2016 (13/03/2016)

21 de febrer.
Estic en un dels vestuaris del Duet Sports, sol, sense cap company, aquests fa estona que han acabat i m’estan esperant fora, fa 10 minuts que he creuat la línia d’arribada de la Maratest, enrere 30 quilòmetres.
Avui he creuat un altre línia mai havia fet 30. Estic molt cansat però molt content, el genoll esquerre m’ha fet
la guitza durant els últims 12km però he acabat, fent tots els km al ritme planejat, els meus pensaments se centren ara a fer o no la marató de Barcelona, no vull pensar-ho ara, vull deixar passar les hores però inevitablement durant tot el dia la marató torna als meus pensaments.

22 de febrer.
Faig un cafè abans d’entrar a l’oficina, he passat la nit pensant en la Marató, en frena molt que no he fet una preparació especifica, porto molts diumenges de tirades pel litoral parlant amb diferents companys i se la preparació enorme que estan fent, el meu objectiu d’aquest any era baixar de 1:55 a la mitja de Barcelona i aquesta ha centrat la meva preparació dels últims mesos.

Al final mes per il·lusió que per seny decideixo apuntar-me, en marcaré un objectiu assolible (m’enganyo a mi mateix).
Entro a l’oficina encenc l’ordinador i carrego la pàgina de la marató de Barcelona, omplo d’un a un tots els camps del formulari, faig clic sobre el botó «Inscriure», estic apuntat, a partir d’aquest clic fins al 13 de març ja no podré deixar de pensar en la senyora marató.
Una sensació d’eufòria increïble s’apodera de mi, comparteixo amb tothom, família, amics, companys de Corredors.cat el que acabo de fer, per mi un repte que d’ençà que vaig començar a córrer ara farà 5 anys tenia present, aquest any si, aquest any m’he atrevit.
Els dies transcorren la il·lusió inicial es transforma en nerviosisme a mesura que el dia s’acosta, Mare de Déu que són 42 quilòmetres
i 195 metres, per sort les converses amb els amics i companys m’ajuden a encarar les últimes setmanes amb mes confiança, sobretot després que el FRANCESC en confirmes que la faríem junts.

27 de febrer.
L’endemà del sopar de Corredors, quina nit mes xula, em llevo amb febre, la grip fa acte de presència a dues setmanes de la Marató!!!, aquesta m’acompanya durant 6 dies llargs, en els quals quasi no puc fer ni un quilòmetre d’entrament. El desàssim s’apodera de mi.
Per fi la grip remet, però em deixa amb molta mucositat i molt fatigat muscularment.
Faig els últims entrenaments suaus les sensacions no són del tot bones però tinc confiança que el dia D la cosa haurà millorat.

12 de març.
Quedem uns quants amics per anar a buscar els dorsals, la fira no obre fins a les 10 però estem allà abans de les 9.
Veig de lluny la línia de sortida/arribada, demà la creuaré almenys una vegada, sento un gran neguit a la panxa, no se si és per nerviosisme o il·lusió, això és molt gran, això no és cap broma, em vindrà gran? Podré amb ella?
Obren les portes de la fira i anem a recollir el dorsal, aquest any si sóc un dels més de 20.000 participants que estaran demà a l’Avinguda Maria Cristina intentant complir el seu somni, per al qual han lluitat durant molts mesos.

13 de març.
5:30 del matí desperto amb els WhatsApp dels amics, nois això ja és aquí!!!, jo ja he aparcat!!!, vinga que falta poc!!!

Surto del llit, les cames estan descansades, a punt, però el nas el tinc molt tapat. Em dutxo, esmorzo i cap al carrer on CARSOBE m’espera amb el cotxe, en 15 minuts estem aparcant al carrer Aragó amb Llança gràcies al Xavher que ens ha vingut a veure abans d’anar l’avituallament del quilòmetre 38, i ens ha guardat el lloc. Ens ajuntem amb la resta FRANCESC, PINELLI, es respira nerviosisme en l’ambient, alguns com jo per es el primer cop, d’altres per què això és la Senyora MARATÓ i mereix el màxim de respecte.

Apareix el Manu1.1 que com el XAVHER en bé a veure abans d’anar al mític avituallament de Corredors.cat. Fem l’ultima xerrada, ultimen estratègia, però aquesta està clara des de fa molt de temps reservar molt al principi per acabar dignament.
Anem cap a la plaça d’Espanya acomplir amb un gran ritual de Corredors.cat, la foto.

Quin ambient, les cares reflecteixen nervis, però sobretot molta, molta il·lusió, som nens a punt d’obrir els regals el matí de reis. Pocs minuts per parlar amb la resta de companys, toca anar a canviar-se. Aquí ens separem, cada un s’agrupa depèn el seu objectiu. El FRANCESC i jo ens quedem sols, toca anar al calaix, els primers ja surten però nosaltres sortirem darrera del tot, tenim temps.
Saludem a diversos companys de calaix que com nosaltres s’han quedat darrerà d’ell, la KANU s’uneix a la nostra petita barqueta un altre més això s’anima, en fitxo amb les cares de la gent molts reflecteixen una mescla d’il·lusió i tensió d’altres alegria. Fa 18 minuts que esperem sortir, sona la cançó Barcelona de Freddy mercury i Montserrat Caballé, pell de gallina, primeres passes corrents i per fi sento el xiulet del xip sobre la línia de sortida.

KM1-KM10.
Comença la marató per nosaltres, els primers quilòmetres els fems al ritme acordat, la respiració per ara és bona, molta gent a banda i banda animant, es nota que no estem a una cursa qualsevol. Parlem, fem bromes, la Kanu en un moment del quilòmetre deu em comenta, t’imagines que arriben així de frescos a la meta, per un moment m’ho imagino que bonic seria, però dintre de 15 quilòmetres la Marató em posaria al meu lloc, en aquell moment l’eufòria em fa perdre-li el respecte.

KM10-15.
Sobre el quilòmetre 12 la respiració sem fa mes difícil, començo a notar que el refredat no em deixarà tranquil. Pugem el Passeig de Gracia, aquí sí que noto que la cosa no va bé, vaig massa just pels quilòmetres fets i ritme actual, el no poder respirar correctament em fa gastar més energia de desitjada.

KM15-25.
Passem l’arc situat d’avant la Sagrada Família, com cada dia una cua de gent esperant poder entrar a la basílica absents a la Marató. Em fitxo amb els companys, els veig frescos sobretot la KANU, continuem. El gir amb el carrer Valencià en recorda que ja tenim a prop la Meridiana allà esperen amics, companys, familiars, en dona forces per continuar amb el ritme establert tot i que cada vegada estic mes tapat de nas.

Sobre el 17 i mig el FRANCESC hem demana fer una parada, no puc avisar a la KANU que en aquell moment estava avançant gent, la perdem de vista esperem poder ajuntar-nos mes endavant. Quilòmetre 18 en el mig de la meridiana veig la pancarta de Corredors puc reconéixer varis companys de Correcats, però entre ells el gran Zenon amb el seu somriure etern. Uns metres mes endavant la meva família animant, fent fotos, no han passat si 200 metres que ens trobem la Xixeta també fent fotos i animant, tornem a fer uns metres apareix en KIM també animant amb totes les seves forces, girem el carrer Fabra i Puig i abans de retornar a la Meridiana veig un amic amb la seva família cridant com a bojos, estic feliç, floto, veure a tanta gent en fa oblidar el ritme, el qual en els últims quilòmetres s’ha incrementat considerablement.

Creuem la mitja, bon temps anem segons el previst, de baixada tornem a creuar-nos amb tots els de la pujada. A partir del km 22 l’eufòria desapareix i torno a la realitat la respiració no marxa gens bé i el pitjor noto el pit carregat. Arribat el km 24 en quant agafem la Gran Via en sorgeix un atac de tos que en fa parar, el FRANCESC en mira veu que estic fotut l’hi dic que tiri que vull que almenys acabi ell, per què en aquell moment jo ho veig molt complicat. Començo a caminar una mica, l’atac de tos va desapareixen però el nas el tinc molt tapat.

KM25-30.
Passo sota l’arc del 25 caminant, no em veig en forces de continuar, ara ve el més dur i estic mentalment molt fotut, intento córrer una estona més a un ritme molt suau. La cosa no millorar arribo a dures penes al les Glories, aquí vist que tinc la parada de metro al costat em plantejo abandonar, m’obligo a continuar vull acabar la cursa, el temps ja és el de menys.

KM30-38.
Creu-ho la catifa del 30 el mur, però a mi el mur fa 5 km que el vaig patín. Veig borroses les cares de la gent que anima o mira, en concentro a seguir la línia blava.
Continuo caminant una estona i corrent un altre així vaig acumulant quilòmetres, passem pel quilòmetre 32 i mig just d’avant del bar on durant els últims mesos he compartit amb companys i amics unes ST’s molt divertides, se’m dibuixa un somriure a la cara.
Continuo combinant el córrer amb caminar, si abans era la respiració el que no funcionava ara són les cames que comencen a fallar, noto els quàdriceps molt carregats però encara
em deixen córrer això si a un ritme molt fluix, tinc clar que el temps serà molt elevat, però ara sóc conscient que l’acabaré.
Passó pels quilòmetres mes durs per mi que són la pujada de Maria i la pujadeta d’Arc de Triomf, creu-ho Ronda Sant Pere, aquí no he caminat ni un minut, arribo a Plaça Catalunya i enfilo els últims metres fins a la catedral.

km38-42.
Veig de lluny una banderola de Corredors.cat, un altre somriure s’em dibuixa a la cara, en fer el gir cap a la catedral veig en Manu1.1 i Xavher que venen cap a mi com a bojos, però no era jo el que havia de córrer?, m’abracen com em reconforta, en conya els hi dic l’abraçada esta molt bé però algú, em donareu aigua?, els dos riuen, continuo, els deixo enrere saludo molts companys Correcats que em donen ànims ,SOM, DAnigoal, Alfons, Mario. etc.

Baixo per Via Laietana com si portes 1 quilòmetre, amb un somriure a la cara, però en girar la coses torna a la normalitat, la normalitat que m’acompanya des de el quilòmetre 24, tocarà patir però ara queden molt pocs quilòmetres.
Començo la pujada al Paral·lel, Mare de Déu quin ambient la gent crida el meu nom, el meu nick, però passats 500mts em comença a sorgir punxades al bessó esquerre. Falten 2 quilòmetres, veig els arcs de plaça España estan lluny encara, camino, corro un altre tros, els arcs estan més a prop, el beso cada vega es queixa més, passo per el quilòmetre 42, últims 200 metres, miro cap endavant, miro la meta la creuaré aquest any si.

Deixo anar un crit de ràbia, mentre sona el xiulet del xip al travessar la catifa de meta, paro em fallen les forces estic a punt de caure. Miro a banda i banda veig gent plorant, altres abraçats a gent que segurament no coneixien, altres amb la mirada perduda, jo sóc d’aquest últims, només puc pensar amb els meus que ja no hi son, se que ells m’han donat forces per acabar.

Feliç d’haver acabat la meva primera Marató, però amb ganes de tornar a intentar-ho, aquest cop sense deixar de córrer, només llavors crec que em sentiré Maratonià del tot.

Moltes felicitats a tots aquells que heu acabat, que heu fet MMP, i molta força aquells que heu agut d’abandonar o que heu fet estat molts mesos preparant la marató però al final no heu pogut córrer.